Maria Teresa Sererols, expresidenta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Sabadell, ha compartit la seva experiència
Sóc Maria Teresa Sererols, tinc 75 anys i sóc veïna de Sabadell, fa 55 anys que visc al barri de Gràcia. Vaig ser presidenta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Sabadell durant uns 9 anys. A capdavant de la coordinadora vaig crear, juntament amb la meva junta, la comissió de voluntariat sènior. A la coordinadora hi ha més de 200 voluntaris sèniors repartits per tota la ciutat en diversos projectes des de conta contes a les escoles a visita de residències, acompanyament de malalts a hospitals... .
Vaig començar a fer voluntariat molt jove, a la parròquia del meu poble. Feia catequesis als nens i nenes per preparar-los per la Primera Comunió.
He col·laborat amb diverses entitats i actualment vaig a explicar contes a la canalleta i també formo part del programa de Gent Gran d’àvies Cuentistes, que consisteix en anar a visitar avis i àvies a les residències i explicar-los contes i després fem tertúlies. Jo sempre els dono el meu punt de vista i a partir d’aquí establim un diàleg, a vegades llegim algun llibre o fem una lectura i en parlem.
Sempre intento ajudar les persones que tenen problemes. Vull compartir amb vosaltres una de les meves últimes experiències. No és pròpiament una experiència de voluntariat, però per ajudar a la gent, moltes vegades no és necessari que es faci des d’una ONG o una entitat. L’acció voluntària pot començar per un mateix. Durant uns quants anys, vaig formar part d’una xarxa de bon veïnatge que consistia en detectar els casos de persones vulnerables del barri i treballar-los en una taula amb tècnics de diferents serveis municipals.
Ara estic ajudant una parella gran, que no tenen família. Tenen més de 80 anys i ella fa 3-4 mesos que és a l’hospital, va tenir un ictus. Jo em vaig trobar l’avi que mentre estava esperant l’autobús, que s’havia perdut. Està totalment despistat i desorientat i el vaig acompanyar i des de les hores els faig una mica de seguiment.
Una vegada a la setmana vaig a l’hospital a visitar-los. A l’hospital no tenen cap telèfon d’urgència per si els passa alguna cosa i jo els vaig donar el meu.
Ara estic parlant amb l’assistent social, perquè aquesta família no pot tornar anar a viure a casa seva, almenys de moment. Estem intentant trobar-los un recurs, perquè ells dos sols no es poden valdre per sí mateixos.
Per mi és molt important estar al costat de les persones que et necessiten, i la satisfacció que tens quan les coses surten bé és immensa. És un goig ajudar a les persones.
