PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

Article Opinió

La necessitat de parlar de “bullying masclista”

stopBULLYING

 

La necessitat de parlar de “bullying masclista”

Adela Martín

bullyng

L'esforç que hem de fer les dones per ser visibles segueix sent immens. Som les grans oblidades o menystingudes en gairebé qualsevol àmbit de la societat.

Al món educatiu també. Investigo sobre l'assetjament escolar, he desenvolupat un projecte de prevenció a edats primerenques (educació infantil primer i segon cicle i educació primària), i he pogut observar com en l'assetjament escolar les nenes segueixen sent invisibles.

He realitzat molts i variats cursos sobre assetjament escolar i en tots hi ha una decepció constant: la perspectiva de gènere. Que és inexistent.

Hi ha una classificació de tipus d'assetjament o tipus de bullying: bullying físic, verbal, social, emocional i cyberbullying. Insisteixo, aquesta és la classificació oficial.

Es parla a més d'uns grups més vulnerables: LGTBQI, immigrants, persones amb diversitat funcional… amb un tipus d'assetjament específic, detallat, anomenat: bullying homòfob, bullying racista…

Però una vegada més, semblen oblidar-se de la meitat de la població. Les nenes, les noies.

Hi ha una sèrie de casos, i molt nombrosos m'atreviria a dir, que posseeixen unes característiques específiques i que jo anomenaria (i introduiria en la classificació oficial) bullying masclista.

Per descomptat que els grups dels quals hem parlat abans són vulnerables: població immigrant, amb diversitat funcional, LGTBQI…però aquests col·lectius es veuen encara més afectats si són nenes. L'assetjament escolar es caracteritza per triar una víctima a causa d'una singularitat, particularitat o diferència, i ficar-se amb ella.

En aquests casos dels quals parlo, l'alumnat es fica amb les víctimes, noies, per motius masclistes, la diferència, la particularitat, és ser dona: la manera de relacionar-se de les noies amb els nois (puta, estreta), la seva aparença física, les «coses de nenes» com alguna cosa denigrant, etc.

En educació infantil, les manifestacions de discriminació per gènere són el ridiculitzar les joguines o les activitats considerades femenines, o punxar a les nenes per aconseguir l'anomenada “resposta tova”, és a dir, que plorin.

En educació primària, ja utilitzen insults com «puta» i «guarra», paraules massa grans per a cossos, ments, i cors tan petits.
Recalco que aquest tipus d'assetjament no apareix en classificacions oficials, però és un tipus d'assetjament real i és necessari posar-ho sobre la taula, perquè parteix de la mateixa arrel que l'assetjament homòfob: el masclisme (l'assetjament homòfob, com he dit abans, sí està considerat com a factor de risc, igual que la immigració o la diversitat funcional, però és complicat trobar el gènere en el mateix plànol). L'assetjament homòfob és el dirigit a nens i nenes no heteronormatius, és a dir, que poden semblar a ulls de la resta, homosexuals; “marietes”, “marimachos”, són alguns dels insults més estesos.

Per tant, des del meu punt de vista, el bullying masclista és un tipus d'assetjament concret, amb unes característiques determinades, i es dóna en els centres educatius de la mateixa manera que el masclisme ho fa en la societat: d'una manera transversal, per la qual cosa pot confondre's/ englobar-se en bullying físic, social, verbal, cyberbulliyng.

En la sèrie “Por 13 razones” es difumina aquest tipus d'assetjament que reivindico, amb l'agressió sexual. No és el mateix.

Tenim encara una societat patriarcal, que fa que els nens heteronormatius se sentin amb la potestat suficient per poder cridar “marieta” a un nen que, des del seu punt de vista, pugui ser gai. Poden cridar “moro de merda” a un immigrant marroquí, o pot riure's del seu company autista, tot això, sense que passi d'un “coses de nens”.

Però, si en aquests casos les víctimes fossin nenes, es veuria incrementat el problema, perquè utilitzarien, a més, la seva condició de nena per atacar-la. I això, és masclisme pur i dur.

Els ridículs jocs d'aixecar les faldilles, tirar dels cabells, riure's de les noies (perquè si riu de tu, o “et pica”, és perquè li agrades), aquests models totalment tòxics de relacions que s'exposen diàriament en la societat, permeten que aquest masclisme segueixi existint a les aules, en els passadissos i als patis de l'esbarjo.

I si cal ficar-se amb elles, “puta” segueix sent un insult molt socorregut en pràcticament qualsevol edat, l'hi he sentit dir a quitxalla que no podien lligar-se els cordons.
Crec que el primer pas és anomenar i identificar el problema, assetjament masclista, i després, formació feminista al professorat. Perquè no podem educar en igualtat i equitat si no ho sabem veure i identificar nosaltres.

Perquè no podem estranyar-nos de l'assetjament masclista en el col·legi si fa classe el Capità cavernícola.

L'escola no pot educar contra el masclisme perquè no viu aïllada d'ell. Els equips docents necessitem formació feminista perquè naixem, vivim i estudiem en una societat patriarcal que ens ensinistra molt bé.

I si nosaltres com a docents som masclistes, no podem estranyar-nos de trobar un titular en premsa semblant a aquest: «El fill del Capità cavernícola és un assetjador en el col·legi». Perquè els nens i les nenes absorbeixen el que veuen. El que els ensenyem. El que diem i fem.

Com deia al començament de l'escrit, he desenvolupat un projecte de prevenció de l'assetjament escolar i una de les bases que ho sustenten és el feminisme. Perquè veritablement crec que El Capità cavernícola i fill, han de desaparèixer de les escoles i cal començar a donar passos per aconseguir-ho.

Font: https://www.pikaramagazine.com/2018/06/la-necesidad-de-hablar-de-bullying-machista/

 

Etiquetes: drets civils i genere, gènere,, LGTBI,, feminismes, Sabadell, Article Opinió, butMAIG19