PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

2024

Federico de Madrazo Kuntz (Roma, 12 de febrer de 1815 - Madrid, 11 de juny de 1894). Pintor espanyol.

És el més destacat d'una família de pintors castellans del segle XIX. Deixeble del seu pare, José de Madrazo, a Madrid; d'Ingres, a París, i d'Overbeck, a Roma. Va ser pintor de cambra de la reina Isabel II, director de l'Academia de San Fernando i del Museo del Prado. Retratista de l'alta societat madrilenya, és el màxim representant del purisme en la pintura castellana del segle XIX.


Historial toponímic

Madrazo (plànol Can Rull 1926), calle
Madrazo (30.10.1985)

Narcís Feliu de la Penya i Farell (Barcelona, segles XVII-XVIII) Advocat, publicista i historiador. Partidari de Carles d'Àustria des que el 1697 va participar en la defensa de Barcelona contra els francesos, fou perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat fins al triomf austriacista del 1705. És el representant més conegut de la generació de 1680 que cercava alhora el redreç polític i econòmic del Principat. Feliu de la Penya dedicà bona part de la seva vida a la defensa dels interessos industrials de Catalunya i a la creació d'una gran companyia catalana de comerç semblant a l'holandesa. El 1683 publicà el "Fénix de Cataluña", l'obra més representativa del seu ideari proteccionista, i el 1709 els "Anales de Cataluña".

Historial toponímic

Feliu de la Penya (plànol 1925), c. de
Felío de la Peña (plànol 1939), calle
Feliu Penya (3.2.1970), calle
Feliu de la Penya (30.10.1985)

Aleix Bofí i Llobet (Matadepera, 1780 - Sabadell, 1866). Aleix i Josep Bofí, pare i fill, pagesos de Matadepera, que el 1846 s'havien instal·lat a Sabadell, varen construir quatre cases i dues quadres en una peça de terreny anomenada Plana de les Rodes, contigua al carrer de la Salut. El nou carrer que així s'obria es digué de Bofí, pel nom dels primers propietaris.

Historial toponímic

Bufí (meitat del segle XIX), c. de
Bufí (27.5.1939), calle
Bofí (30.10.1985)

La República Txeca, o Txèquia, és un estat de l'Europa central format per dues regions més antigues, Bohèmia i Moràvia, i part d'una tercera, Silèsia. És fronterera amb Polònia, Eslovàquia, Àustria i Alemanya. La capital de la República, Praga, situada a la riba del riu Vltava, va assolir la màxima esplendor al segle XIV quan l'empeardor Carles IV la convertí en capital de l'Imperi romanogermànic. La llengua majoritària és el txec, que és una llengua eslava. S'independitzà l'1 de gener de 1993 amb la dissolució pacífica de Txecoslovàquia i el 2004 va ingressar a la Unió Europea. El carrer de Txèquia es troba situat al nou barri de Can Gambús, on els vials porten noms dels estats de la Unió Europea.

Historial toponímic

Txèquia (15.9.2006)

Pere Joan Vallcorba (Sabadell, 1654 - segle XVIII). Fuster d'ofici, va ser Conseller de la vila de Sabadell i el 1715 fou empresonat al baluard de migdia, a la presó militar de Barcelona, perquè Sabadell havia acumulat un deute de més de 500 liures de les quinzenades, les contribucions imposades per Felip Vè a la fi de la Guerra de Successió.

Historial toponímic

Vallcorba (1925), c. de
Vallcorba (27.5.1939), calle
Vallcorba (30.10.1985)

Portugal és un país de l'Europa sud-occidental, situat a l'oest de la península Ibèrica. Limita amb l'Estat espanyol per l'est i pel nord i amb l'oceà Atlàntic per l'oest i pel sud. L'Estat portuguès s'estén a més a les illes atlàntiques de les Açores i de Madeira. La capital és Lisboa i com a ciutats més importants hi ha Porto i Coimbra. Portugal ha estat un flux constant de civilitzacions. Durant els darrers 3.000 anys, fenicis, celtes, cartaginesos, romans, sueus, visigots i àrabs hi han deixat la seva empremta. Durant els segles XV, XVI i XVII Portugal va ser una gran potència econòmica i cultural, amb territoris colonials escampats arreu del planeta. L'idioma oficial és el portuguès, llengua romànica de la branca iberoromànica. I, tot i no ser oficial, també hi és reconegut el mirandès, llengua iberoromànica del subgrup asturlleonès, parlada a la regió de Trás-os-Montes, al nord-est del país. * * * Iniciat a mitjan segle XIX com a carrer d'en Santfeliu, el 1855 l'ajuntament presidit per Antoni Casanovas li donà el nom de Torrijos, el qual es mantingué fins al final de la Guerra Civil de 1936-1939, que es convertí en carrer de Portugal, en reconeixement de l'ajut donat per Oliveira Salazar als vencedors de la Guerra Civil.

Historial toponímic

Santfeliu (mitjan segle XIX), c.
Torrijos (1.9.1855), c.
Portugal (24.11.1939), calle
Portugal (30.10.1985)

Basílica de la Macarena, santuari marià situat al popular barri sevillà de la Macarena. El temple és de construcció recent, però la imatge de la mare de Déu és una talla del segle XVII o principis del XVIII i és la que dóna fama a la confraria de "Nuestra Señora de la Esperanza y Hermandad de Penitencia" fundada a finals del segle XVI. El carrer de la Macarena es troba situat al barri del Poblenou de la Salut, en què la majoria de vials porten noms de santuaris marians.

Historial toponímic

Macarena (29.12.1955), calle
Macarena (30.10.1985)

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 18 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922). Compositor i musicòleg.

De nen ingressà a l'escolania de la catedral de Tortosa i va ser deixeble del mestre de capella Joan Antoni Nin. Establert a Barcelona el 1873, va ser pensionat per les diputacions de Girona i Tarragona per anar a Roma i a París, entre 1876 i 1878. Més endavant se n'anà a Madrid i el 1915 el van nomenar professor del Conservatori de la capital espanyola. Com a compositor és autor de diverses òperes: L'último abenzeraggio, Quasimodo, Cléopâtre, I Pirinei, basada en Els Pirineus de Víctor Balaguer i estrenada al Liceu el 1902, La Celestina, El comte Arnau, amb text de Joan Maragall; algunes sarsueles com La guardiola; poemes simfònics com La veu de les muntanyes, I trionfi, Excelsior; obres religioses com Al·leluia i diverses misses per a veus i orgue, i composicions de cambra. D'entre les obres musicològiques destaquen el Diccionario técnico de la música, el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles; el Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona; el primer estudi científic sobre la festa d'Elx, La festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol; la sèrie Músics vells de la terra, sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII; etc. Destacà també com a editor de música antiga culta o popular, en aquest sentit és notable el Cancionero Musical Popular Español, en quatre volums, que començà a publicar el 1919. Felip Pedrell va ser el fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a la resta de l'Estat espanyol. Renovà el llenguatge musical i va iniciar un teatre líric nacional hispànic. Els seus deixebles més notables foren Manuel de Falla, Enric Granados i Robert Gerhard.


Historial toponímic

Felip Pedrell (1925), c. de
Felipe Pedrell (27.5.1939), calle
Felip Pedrell (30.10.1985)

Giovanni Boccaccio (Certaldo, Toscana, 1313 - 21 de desembre de 1375). Escriptor italià, precursor del Renaixement.

És considerat, juntament amb Dante i Petrarca, un dels pares de la literatura en italià. Boccaccio va escriure en llatí i en italià. La seva obra més coneguda és el Decameró, que es va traduir al català l'any 1429 i que ha exercit una gran influència en la literatura catalana. Hi ha frases senceres extretes del Decameró de Boccaccio al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.


Historial toponímic

Bocaccio (31.10.1973), calle
Boccaccio (30.10.1985)

Can Gambús és una masia del segle XIX situada a l'esquerra de la carretera de Terrassa, molt a prop del torrent de Vallcorba del Sot, en terres de la qual hi havia el mas Matalí, antigament mas Anglada, i el mas Guitart.

Als voltants de can Gambús s'ha descobert un complex arqueològic excepcional, que abraça des del neolític mitjà (4000-3500 aC) fins a l'època visigòtica (segles VI-VIII dC), passant per un aqüeducte romà subterrani, d'uns 120 m de recorregut, a la zona del parc.


Historial toponímic

Can Gambús (15.9.2006)