2024

José María de Pereda y Sánchez Porrúa (Polanco, 6 de febrer de 1833 - Santander, 1 de març de 1906). Escriptor castellà. Va ser diputat carlí, el 1873, i membre de la Real Academia Española, el 1897.

Iniciat en la literatura dins el realisme, començà escrivint breus quadres de costums com Escenas montañesas (1864), Tipos y paisajes (1871). A part d'un primer intent poc afortunat de novel·la ideològica, la seva gran creació és la novel·la regional sobre el paisatge, l'ambient, els tipus i els costums de la seva terra. Destaquen Sotileza (1885), en què retrata la vida dels pescadors cantàbrics, i Peñas arriba (1895), una visió dels habitants de la muntanya santanderina.

Teresa Claramunt i Creus (Sabadell, 4 de juny de 1862 - Barcelona, 11 d'abril de 1931). Teixidora i dirigent anarcosindicalista.

S'inicià molt jove en el món laboral en una fàbrica tèxtil i arribà a ser una bona teixidora. Durant la Vaga de les Set Setmanes de 1883, que mobilitzà milers de treballadors sabadellencs en reivindicació de la jornada de les vuit hores, ja formà part del comitè de vaga i l'any següent, influïda per Fernando Tarrida del Mámol, va organitzar un grup anarquista a Sabadell. El 1888, convertida ja en una figura de l'anarcosindicalisme català, es va haver d'exiliar a Portugal i de tornada s'instal·là al barri barceloní de Gràcia. Quan, per raons de feina, el 1896 s'havia instal·lat a Camprodon amb el seu marit Antoni Gurri, van ser acusats de participar en l'atemptat amb bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer de Canvis Nous, de Barcelona, que va causar dotze morts i més d'una trentena de ferits. Claramunt i el seu company van ser torturats, jutjats i condemnats, juntament amb altres anarquistes en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutades respectivament la pena de mort i la cadena perpètua pel desterrament, Gurri i Claramunt, amb una seixantena de presos entre els quals hi havia el sabadellenc Josep Miquel, marxaren cap a l'exili a Londres, a París i després a Roubaix, on van treballar de teixidors. El 1898, de retorn a Catalunya, Teresa Claramunt va participar en les lluites socials que trasbalsaven el país i ràpidament es convertí en un dels personatges més populars i influents de la Barcelona anarquista d'aquell temps.

El 1901, juntament amb el seu nou company Leopold Bonafulla, fundà la revista àcrata El Productor, col·laborà en La Revista Blanca, dirgida pels pares de Frederica Montseny, i en La Anarquía, La Tramontana i El Rebelde, entre d'altres. Claramunt tenia fusta de líder i el febrer de 1902 en un míting va fer una crida a la solidaritat amb els vaguistes del metall, que seria el detonant de la vaga general de Barcelona del 17 al 24 de febrer. Va ser novament detinguda i encara ho seria altre cop després de la Setmana Tràgica de 1909. Confinada a Saragossa, contribuí a organitzar-hi el moviment anarcosindicalista aragonès.

Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi progressiva, seqüela de les pallisses rebudes a la presó, que l'allunyà de la vida pública i li ocasionà la mort, en vigílies de la proclamació de la República.