2024
| És un dels carrers de la primera urbanització de la Concòrdia, aprovada el desembre de 1955, que porten noms de virtuts i colors. Els habitatges que hi construí la Caixa de Sabadell van ser projectats pels arquitectes Gabriel Bracons, Santiago Casulleras i Josep Vila un any abans. |
Historial toponímic
Azul (29.12.1955), pasajeBlau (30.10.1985)
| Bulgària és una república de l'Europa de l'est, a la península Balcànica, que fa frontera amb Romania al nord, marcada pel Danubi, la mar Negra a l'est, Grècia i Turquia al sud i Sèrbia i Macedònia a l'oest. La capital és Sofia i les principals ciutats són Plovdiv, Varna i Burgas. Els búlgars actuals són els descendents dels antics pobladors turcs protobúlgars, que al segle VII es van fusionar amb els eslaus establerts al país dos segles abans, en terres de tracis i il·liris. Els búlgars constituïren les classes governants, però adoptaren ben aviat la llengua i la cultura dels eslaus. La llengua oficial de la República és el búlgar, llengua indoeuropea de la branca meridional eslava. És de fet la primera llengua eslava que comptà amb una literatura escrita i l'única de la Unió Europea que fa servir l'alfabet ciríl·lic. A Bulgària hi ha també importants minories com la turca i la gitana. El 1991, Bulgària va deixar de ser una república popular de l'òrbita soviètica i va aprovar una nova constitució democràtica. L'1 de gener del 2007 entrava a formar part de la Unió Europea. |
Historial toponímic
Bulgària (1.12.2006)
Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 - 20 de juny de 1904). Escriptor i polític republicà federal, considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític d'esquerres i gran difusor de les idees federalistes. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona, però exercí ocasionalment i es dedicà més a la vida política. Així el 1868 participà en la Revolució de Setembre a Barcelona, va intervenir en la fundació del Partit Republicà Federal i va dirigir El Federalista. El setembre de 1869, després de prendre part en la revolta federal de Barcelona, va ser empresonat a les Balears, d'on aconseguí evadir-se i arribà a Alger. Residí aleshores un temps a Marsella fins que, acollint-se a una amnistia, retornà a Barcelona. El 1873 intervingué en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director, precedent de l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis del 1902. El 1879 va fundar el primer diari en llengua catalana, El Diari Català, iniciat el 4 de maig amb la Festa dels Jocs Florals. Tres anys més tard, impulsava la creació del Centre Català, entitat cívica que defensava els interessos culturals i econòmics de Catalunya. L'any següent va ser redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, coneguda com a Memorial de greuges, i es traslladà a Madrid amb la Comissió que la lliurà a Alfons XII. El 1886 va publicar la seva obra més influent, Lo catalanisme, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. El carrer, un dels més nous del barri, segueix l'antic traçat del camí que des del c. de Garcilaso travessava la Riereta, pel pont construït perquè els carros accedissin a la fàbrica de cal Jepó, i anava fins a la serra d'en Camaró i can Rull, seguint el que ara és carrer de la Serralada. |
Historial toponímic
Valentí Almirall (1925)Almirall, calleValentí Almirall (30.10.1985)
| Límit occidental de la ciutat a final del segle XIX. Segons el plànol de la ciutat que l'Ajuntament va encarregar a l'aquitecte Daniel Molina, el 1861, Sabadell quedava dividit en creu per dues vies generals en quatre districtes, al centre de cadascun dels quals hi hauria una extensa plaça amb tots els serveis públics; una gran ronda de circumval·lació, d'on arrencaven els camins veïnals, circuïa la ciutat com a ronda de Tramuntana, de Llevant, de Migdia i de Ponent. De la reforma urbana proposada per Molina només ens n'ha arribat la ronda de Ponent, construïda al anys seixanta del segle passat per cobrir la Riereta, que de fet s'havia convertit en una claveguera i feia temps que havia deixat de ser el límit occidental de la ciutat. |
Historial toponímic
Hostafranchs (1882), ronda deDivisoria (1885), callePoniente (9.6.1910), rondaPonent (30.10.1985)
| Província romana de l'oest de la Península Ibèrica, establerta sobre l'antiga província Ulterior, que comprenia els territoris ocupats pels lusitans i els vetons. La capital era Emerita (Mèrida) i altres ciuats importants eren Olisipo (Lisboa) i Evora (Évora). |
Historial toponímic
Lusitania (9.12.1965), calleLusitània (30.10.1985)
| Part del títol de Barcelona en esdevenir ciutat romana: "Civitas Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino". |
Historial toponímic
Favencia (1969), víaFavència (30.10.1985)
| Blasco de Garay (? 1500 - ? 1552). Inventor i mariner espanyol, capità de la marina de Carles V, que el 1543 va crear un giny per fer navegar vaixells amb rodes de pales i, suposadament, una màquina de vapor. Segons consta a l'Archivo General de Simancas, en un document de 1695, el 17 de juliol de 1543 Blasco de Garay va fer una prova al port de Barcelona amb "un sistema de navegació sense veles ni rems que tenia una gran caldera amb aigua bullent". |
Historial toponímic
Blasco de Garay (18.8.1864), c.Blasco de Garay (27.5.1939), calleBlasco de Garay (30.10.1985)
Maria Teresa Duran i Nogués (Sabadell, 11 de novembre de 1909 - 19 de setembre de 1933). Escriptora i activista feminista. De molt jove se sentí atreta per la literatura i va ser una assídua lectora de la Biblioteca del Círcol Republicà Federal, a la qual, al principi, assistia acompanyada pel seu pare, Lincoln Duran, un fervent militant republicà seguidor de Francesc Pi i Margall. Des de 1928, quan es va inaugurar, freqüentà també la nova Biblioteca de la Caixa d'Estalvis de Sabadell del carrer de Gràcia. Amb aquesta formació intensa i autodidacta, Maria Teresa Duran treballà en una editorial barcelonina i col·laborà en la premsa local, el Diari de Sabadell, El Poble, La Ciutat. Pocs mesos després de morir, tots aquests articles van ser recollits per la família en un volum titulat Tribut pòstum, que aparegué el gener de 1934. D'altra banda, pel maig de 1932, amb M. Rosa Arquimbau i Anna Murià van fundar el Front Únic Femení d'Esquerra, que amb 215 associades era l'entitat femenina més important de Sabadell. |
Historial toponímic
Maria Teresa Duran (1.12.2006)
| Municipi de la comarca de l'Horta i capital del País Valencià. |
Historial toponímic
Valencia (29.12.1955), calleValència (30.10.1985)
| Pompeu Fabra i Poch (Barcelona, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948). Gramàtic i lexicògraf. Estudià enginyeria industrial i el 1902 ocupà la càtedra de química de l'Escola d'Enginyers Industrials de Bilbao, on residí fins al 1911. Es formà lingüísticament de manera autodidacta seguint el mestratge dels Junggrammatiker i de Meyer-Lübke, Saussure i Jespersen. El 1890 ja participava en les campanyes lingüístiques de L'Avenç i l'any següent publicà un Ensayo de gramática del catalán moderno. De 1898 data la Contribució a la gramàtica catalana, en què proposava un català literari allunyat de formes arcaïtzants i depurat de vulgarismes i barbarismes. Va tenir una actuació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906. Fruit de l'estudi dels grans romanistes, durant els anys que estigué a Bilbao, va ser la Gramática de la lengua catalana, apareguda el 1912. El 1911 anà a Barcelona cridat per Enric Prat de la Riba i va ser nomenat professor a la càtedra de català creada per la Diputació de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, on s'encarregà de la direcció de les oficines lexicogràfiques que van promulgar les Normes ortogràfiques, base del Diccionari ortogràfic de 1917. L'any següent, per encàrrec de l'Institut que l'adoptà com a oficial, va publicar la Gramàtica catalana. El Diccionari general de la llengua catalana, concebut com a futur diccionari de l'Institut, va aparèixer el 1932 i aquell mateix any, gràcies al prestigi científic adquirit, va ser nomenat sense oposicions catedràtic de la Universitat de Barcelona. Encara el 1934 va haver de passar el tràngol de la presó; a causa dels Fets d'Octubre va ser reclòs, amb el president de la Generalitat i els seus consellers, al vaixell Uruguai i destituït del càrrec de president del Patronat Universitari. Al final de la Guerra Civil, el 31 de gener de 1939, va emprendre el camí de l'exili, primer a París i a Montpeller i, finalment, el 1942 a Prada de Conflent, on continuà treballant en una nova Gramàtica catalana que va aparèixer, pòstumament, el 1956, i on va morir el dia de Nadal de 1948.
|
Historial toponímic
Pompeu Fabra (28.11.1990)