PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

Article Opinió

Tens dret a romandre grassa

 per María Unanue 10/07/2018

És el títol del primer llibre traduït de l'anglès al castellà que aborda la grassor des d'una posició radical. Les paraules de Virgie Tovar ens reforcen per començar a callar les boques d'aquesta gent que ens diu que canviem el nostre cos “pel nostre bé”. Benvolguda amiga, aquest estiu fes el que et surti dels sacsons, i recorda que allò de sentir-te inadequada no és una cosa PERSONAL, sinó COL·LECTIVA.

tienes derecho ha estar gorda

Portada de “Tienes drecho a permanecer gorda” (ed. Melusina)

Ha arribat l'esperat estiu. Segur que estàs tremolant perquè “no et queda bé” el bikini perquè tens panxa, perquè t’està “malament” aquests pantalons que deixa al descobert la cel·lulitis o perquè (oh, deessa!!) hauràs d'ensenyar les penjarelles dels braços si no vols ser una sauna humana errant. Puc marejar al caçador de perdius, però anem al gra: això li passa a grasses i a primes, a les quals caminem amb crosses o sense elles, a altes i baixes, a joves i velles, a cis i a trans, a blanques i negres, a aquelles que tenen estudis superiors i a les que no. Totes volem aprimar-nos. Totes volem perdre pes. Totes volem perdre volum, líquids, grassa o pell de taronja. Perquè “volem veure'ns bé”, “volem veure'ns maques”. (Sospir).  Jo no sóc ningú, però fes cas a Virgie Tovar: << Querida amiga, “No es la delgadez lo que está erotizado. Lo que está erotizado es la sumisión que la delgadez supone dentro de nuestra cultura. La delgadez es una característica secundaria. La auténtica mercancía es la voluntad de las mujeres de someterse al control cultural” >>. Benvolgudes  primes per constitució natural: evidentment això no és aplicable a vosaltres. I aquest article vull deixar clar des del primer paràgraf (perquè sí, ara faig paràgrafs, que ja tinc una edat) NO ÉS UNA GUERRA ENTRE PRIMES I GRASSES. Estem totes en el mateix vaixell. Ni “les dones de debò tenen corbes”, ni “hauries de perdre pes per a les noces de setembre només menjant pinya i bevent sucs”. Aquí la pressió estètica la sofrim TOTES, amb noms diferents i pressions que no són les mateixes, però la merda ens intenta esquitxar i impregnar siguem com siguem. Perquè benvolgudes primes, a vosaltres us imposen altres coses, oi que sí? Perdre les pigues, tenir pits més grans, allisar-vos els cabells, dissimular el galindó, blanquejar-vos la pell … “Aquí en tenim per a totes! M’ho treuen de les mans, senyora!! Això és una meravella!”

Saps tan bé com jo que si no és per grassa, serà per peluda, perquè tens chepa, perquè tens cabells blancs, arrugues, grans o bigoti. Dóna el mateix com siguis. No importa gens ni mica. El capitalisme, el patriarcat i el colonialisme s'alien i volen que et sentis malament i que el teu objectiu vital sigui aconseguir un tipus de cos que no tens… que no té ningú, vaja. Sé que ho saps però ho vull escriure per si hi ha alguna despistada a la sala. El cànon de bellesa és un truc perquè gastis diners i et sentis malament, perquè passis per la pedra i que no t’aficionis a usar el teu temps a queixar-te que a Estats Units separin a menors llatinoamericans de les seves famílies i els fiquin en gàbies,  que els goril·les vegin el seu hàbitat destruït per les plantacions d'oli de palma, que les líders guatemalenques, com Lolita Chávez, hagin de fugir del seu país per por de ser assassinades quan reivindiquen les seves terres i els seus drets, que tant el PP com el PSOE hagin votat (aquest mateix 20 de juny) al senat del regne d'Espanya contra el dret a l’atur o la jubilació de les treballadores de llar, que per gravar una baralla de bar en Altsasua en la qual ni tan sols participes et manin a presó 13 anys però Urdangarín gaudeixi del seu mòdul propi remodelat i adequat a les seves necessitats reals durant només 5 anys per haver robat una pasterada d'una forma molt lletja. Si passes matí tarda i nit comptant calories i corrent en una cinta sentint que mai perds suficient pes o no endureixes els glutis com haguessis de fer-ho, poca energia et quedarà per a altres coses. I ho saben, així que et creen necessitats, per ser tia, que cap criatura tindria en néixer si no les hi fiquessin per vena, si no les mamés. T’ensenyen a odiar el teu cos si no és normatiu, la teva forma de parlar si no és erudita, les teves reaccions si no són calmades i la teva personalitat o la teva manera de relacionar-te si resulta que no ets neurotípica i estàs “boja”. Això és així i ho sap tothom. Deia el requetetatuat mantra de Simone de Beauvoir que “una dona no neix, es fa”. I és que cal currar-s’ho molt per arribar a ser el que volen que siguem: eternament joves, blanques,  primes, petites i manejables, amb pell ferma llisa, cares simètriques, discretes, tranquil·les, callades i obedients, elegants, moderades però entusiastes… No pot ser. Només em fan venir ganes de cridar a mi!?? Sóc l'única que vol embolicar-se a cops de puny amb la següent persona que opini sobre el físic de qualsevol i li recomani no ser com és… PEL SEU BE però sense haver-li preguntat què vol/necessita??!!

I davant aquesta catarsi estiuenca, s'obre el teló i apareix un GRAN llibre fi, amb una portada bombollejant que mostra a una dona amb ulleres, femme, grassa i marró vestida amb faldilla d'animal print, sabates de taló amb cordes al voltant de les cames i un escot espatarrant. Al seu al voltant moltes flors. Porta una bandera amb un lema. T'entra curiositat i decideixes clavar-li la dent. Passes 101 amenes pàgines amb els ulls fora de les conques , devorant cada línia amb ansietat,  amb mig somriure mentre et cauen per la comissura dels llavis conceptes com a cos, por, menjar, patologitzar, “gordofobia”, senzill, fàcil, juicing, capitalisme, masclisme,  educació, control, manipular, “bufé”, piscina  o sexe anal, sentint-te superidentificada i pensant que qui ha escrit tal cosa sap del que parla i per tant subscrius cada coma, cada punt i cada espai. Es tanca el teló. Com es diu el llibre? Tens dret a romandre grassa. Holamirabuenas… què?  Ja, ja, ja sé que tinc dret a romandre grassa, a sostre, a la lliure circulació pel món (si ets blanca i has nascut en el mil·límetre expoliador genocida del mapamundi), a sentir-me (poc fina i) segura i també tinc dret a una advocada d'ofici si es donés el cas en aquests temps en els quals la justícia està prenent les decisions més impopulars i rocambolesques,  però quin és el títol del llibre d'avui? No t'emboliquis. El títol és aquest, benvolguda amiga: “TIENES DERECHO A PERMANECER GORDA”. Ni més, ni menys. De debò? Sí. Repeteix amb mi: “TIENES DERECHO A PERMANECER GORDA”. 

Aquest 2018, la GRAN Virgie Tovar ha estat traduïda al castellà per la GRAN Begoña Martínez Pagán. AL·LELUIA! Gràcies, gràcies i més gràcies a l'editorial Melusina. Era molt necessari, era gairebé vital que algú ho fes. No podíem seguir vivint sense això. Hi havia un gran buit. Estàvem amb gana… necessitàvem literatura grassa! I… ha arribat el dia: per fi tenim accés a l'oracle! Per fi podrem llegir i rellegir tots i cadascun dels passatges de la seva obra i donar-li totes les voltes del món al tema “GORDURA” en la pre-operació bikini! Però la cosa no queda aquí. Endevina endevinalla. Qui li ha fet el pròleg a aquesta saborosa vianda? Com no podia ser d'una altra manera, la GRAN Lucrecia Masson. La mateixa que surt en “Transfeminismos? Aquesta mateixa. La grassa argentina establerta a Barcelona que tanmateix dóna tallers a la universitat que en una casa ocupada? La “que viste i calza”. La remugant per antonomàsia? Aquesta, aquesta! La perspicaç epistemóloga? Efectiviwonder: la brillant pensadora i gordactivista ha compartit unes paraules sobre aquest fabulós escrit.

Oi que t'he convençut? Oi que no necessites que et doni més dades i que sortiràs esperitada a per un exemplar? Doncs encara tinc més per explicar-te:

Aquest no és un llibre qualsevol. Aquest, en paraules de Lucrecia Masson, és possiblement el primer llibre traduït d'anglès a espanyol des d'una posició radical entorn de la gordura. Què vol dir això? Vol dir que fins ara, molt molt molt possiblement, hagis llegit llibres de grosses traduïts de l'anglès des del bodi positive, el gordibuenismo i la merda en vers. La mateixa autora, Tobar, fa referència a això cap al final de la seva òpera primera i recalca prou bé que per a ella és radicalment diferent qualsevol moviment asimilacionista, de qualsevol moviment revolucionari. M'explico: una cosa és el “jo em vaig a esforçar prou bé per ser acceptada i vull que qui m'ha tractat com el cul (vegeu: el sistema patricarcal, capitalista, racista,  colonialista i gordófobo, o més simplificat, el sa fill del patriarcat del veí del cinquè) em vulgui tal com sóc”. No dic que hi hagi dos bàndols aquí tampoc. A totes ens donen de menjar la mateixa merda. Però una cosa són aquests cossos amb forma de rellotge de sorra, de guitarra, amb molt pit i molt cul però una cintura minúscula, aquestes cabelleres frondoses per la cintura, aquestes cares de nina de porcellana, aquests abillaments de celebrity en els Òscars, aquest somriure amablement quan et diuen “t'ho dic pel teu bé, pensant en la teva salut, jo sigues el que és millor per a tu”.  I una altra cosa molt PERÒ QUE MOLT diferent és: “a mi em sua el sobaco vostra acceptació i pas de les vostres opinions de merda quan sou una colla de submissos maltractadors acomplexats que feu com que penseu però només seguiu el corrent al statu quo”. S'entén que són conceptes gairebé antitéticos, no? S'entén que voler ser gordibuena i voler rebentar els estàndards de bellesa preestablerts són pràcticament el contrari, no?  I això ho dic jo. Que em vesteixo el més normativament que sé. Que em pinto el més puertamente que puc. Que m'intento camuflar el més camaleónicamente que em surt per semblar una persona normal. Que m'he passat la vida intentant complaure i agradar a tothom. Un dia et dóna la cambra d'hora, et canses, obres aquesta bocaza que t'ha tocat i comences a deixar anar merda com un guèiser, com un aspersor, com una metralleta. Estàs fins al mateix cony i ja no hi ha gens que et pugui parar. Segueixes amb el teu abillament asimilador, però el que asseguis dins, la qual cosa treus fos cada vegada que emets un so, ÉS GUERRA. Virgie Tovar ho explica millor:

“Es tracta de forma diferent a les dones grosses que estan disposades a acceptar la seva posició cultural com a éssers inferiors, que a les dones grosses que estan polititzades. Per exemple, jo he estat grassa tota la meva vida, però la meva gordura era una font d'ansietat menor abans de ser feminista grassa. Abans de ser feminista grassa, estava disposada a fer un treball per “compensar” per la meva posició social inferior. En el sexual feia un treball major. No posava límits. Sovint em disculpava pel meu pes i acceptava que era culpa meva quan les meves parelles o altres persones criticaven el meu cos” Tens dret a romandre grassa

No et fan venir ganes d'esquinçar-te les vestidures després de llegir aquest paràgraf? Jo és que em desboco tota! Però, però, però… quantes de nosaltres hem hagut de ser més moderades, més discretes, menys efusivas, restar-nos intensitat, ocupar menys, fer-nos les invisibles, per no ser rebutjades? El puñetero passing. El maleït intent per dissimular el que som i que sembli que el que hauríem de ser segons… segons qui? Qui mana??? De debò, ho vull saber! Qui decideix que la Venus de Willendorf es passa de moda i ja no és una Deessa a la qual lloem??? Qui decideix que les nenes a Mauritània vagin a granges d'engreixi???  Qui merdes s'atreveix a intentar fotre'ns la vida a totes i cadascuna de nosaltres fent-nos sentir inadequades per ser com som!!!???? És que no ho entenc! I per què els deixem? Per què no fem alguna cosa? Per què no traiem el dit del mitjà a la suposada meritocracia, als estàndards irreals de bellesa, a la imposició d'haver de ser maques, a els qui ens odien i ens volen destruir, a l'èxit com a concepte ridículament efímer i arbitrari? Perquè ens fan pensar que estem soles en això. 

No es pot ser neutral en una situació d'injustícia. Això ho va dir no sé qui i apareix en tots els murs de Facebook de la gent molona. Igual que no pots anar per la vida dient ni michismi ni fiminismi,  tampoc pots quedar-te callada quan sentis a algú dir-li a una altra algú: “Deixa de menjar, que no et convé” o que canviï d'aspecte físic “pel teu ben i per la teva salut”. Això també ho sabem totes. No? Cal començar a callar boques. Cal unir-se les grosses, les aliades primes, les viejactivistas, feactivistas i totes les -istas que vulguin començar amb els zascas. Cal deixar de callar i crear autodefensa feminista també en el que a imatge es refereix. No poden seguir opinant sobre els nostres cossos. No pot seguir havent-hi un ull de gran germà, una policia alimentària que ens espíe a les grosses tota l'estona. “Perquè jo m'ho vaig proposar: es va acabar”, que diria aquella.

I vagi per davant que qui vulgui fer dietes de Naturhouse o anar a bodi up tres vegades al dia: PA’ALANTE! O sigui, mata't de gana sense justificar-te! Només faltava!! El gordactivismo advoca per que facis el que et surti de l'engonal amb el teu cos. SEMPRE. Tu manes. Encara així. Les dietes restrictives en les quals menges poc menjar que sap a cartró i et mates a fer esport no fan que tinguis una vida millor. (Tampoc veure First Dates o el telenotícies) I això també ho saps.  Fan que vives preocupada, nerviosa, amb sentiment de culpa. Al fet que sí? Al fet que mai és suficient? Al fet que com diu Virgie Tovar, quan no has aprimat el que pensaves, sembla que et traeixes a tu mateixa i que no estàs esforçant-te prou? Això ho sap tothom. Benvolguda amiga, si vols millorar (o empitjorar) la teva manera de menjar, ningú des del gordactivismo va a jutjar-te… tot el contrari! Si és el que vols, si et pirras per pa de massa mare, menjar menjars no transgènica, evitar els ultraprocesados, apartar els refinats, menjar aliments i no productes… o sigui, la qual cosa hauria de ser normal, t'animem i et recolzem!! Ningú vol que mengis verí si vols deixar de fer-ho! Això sí, pots menjar això i seguir estant grassa. Perquè TENS DRET A ROMANDRE GRASSA.  I ara diràs: i a tu qui collons t'ha demanat opinió?  Ningú. Però t'ho dic per si penses que el Gordactivismo t'exclou per fer el que te de la gana. NOOOOO!! Mira, si és que també pots matar dos caçadors d'un tir i fer-te vegana: contribueixes a deixar de maltractar i assassinar animals i al fet que algun dia, quan totes siguem antiespecistas i estiguem avergonyides pel tracte mil·lenàriament insensible i injust que hem donat al que cridem “animals de granja”, reduir les emissions de CO2. Saps que sent vegana tampoc estàs obligada a estar prima, veritat? Perquè TENS DRET A ROMANDRE GRASSA. I sent, ojito a la dada que: si vull menjar-me un camió cisterna de patates fregides, M'HO MENJARÉ!! Siguin les deu del matí o les onze de la nit, sigui dimarts o sigui diumenge. Perquè en la meva vida les regles les poso jo. I en el meu cos no mana ningú més que jo. Hi ha porrons d'opcions de canvi real interior, de fer les coses ben (o malament a propòsit!!),  de sentir-te ben amb tu mateixa, que no passen per odiar-te, ni per deixar de ser grassa. A la llarga és molt més beneficiós canviar la percepció que tens del teu cos, reconciliar-te amb tu, en paraules de Tovar, que seguir fent coses que no et proporcionen més que frustració i culpa. 

M'estic passant, no? Estic donant una miqueta de grima amb tant missatge positivista inspiracional al Coelho, no? callo, veritat? Bé, però abans t'explico que el llibre de Virgie Tovar és una joia màxima, que no t'ho pots perdre, que et deixa superllena d'energia i amb ganes de menjar-te l'estiu. Perquè TENS DRET A ROMANDRE GRASSA, fotre,  igual que tens dret a romandre calba, a tenir pèl afro, a no depilar-te les aixelles o el bigoti, a vestir com et surti de la trossa i NINGÚ TÉ DRET A DIR-TE QUÈ FER AMB EL TEU COS. I menys, mecagoensuestampa, PEL TEU BEN. Quan algú t'afegeixi aquest detestable afegitó després de fotre't la vida, per favor pega-li una puntada de peu en el pompis i mana-ho a passeig sense dilació. Qui no es preocupa per preguntar-te quins són les teves necessitats i et dóna consells des de la superioritat moral, el paternalisme i l'absoluta gilipollez supina (ara mateix jo??? però quina mosca m'ha picat per adoctrinar-te a tu d'aquesta manera?!! ai fotre, PERDONA, però estic desbocada), NO ESTÀ PENSANT EN TU (jo sí, t'ho juro, només vull que no et sentis tan merda com em sento jo, o si t'asseguis tan merda com em sento jo, que sàpigues que no ets l'única). Està pensant en si misme, en el seu ego, en què no donis molt la nota discordante perquè quan vagi amb tu no li relacionin amb la teva transgressió.

AQUEST ESTIU ÉS L'ESTIU! T'ho dic. Vas a quedar amb les teves amigues per anar a la platja, vas a anar nua, en bikini, en vestit de bany, en burkini, en samarreta o en el que et doni la gana. I al principi serà rar, però diu Arantxa Urretabizkaia en el seu llibre sobre la Parenceria d'Hondarribia Bidean ikasia (traduït com a Lliçons del camí) alguna cosa molt socorregut i útil: “Cal perdre por a la por”, i jo et recordo que es poden fer coses amb por, cagadita perduda.  Hi ha vegades que et portes una hòstia monumental, però hi ha altres vegades en les quals no passa absolutament gens i et preguntes: i per això he deixat jo de fer coses durant 33 anys? Benvolguda amiga, aquest estiu fes el que et surti dels michelines, gaudeix dels teus lorzas, dels teus pèls, del teu celulitis, dels teus estries, dels teus colgajos en el braç i del que sigui que t'acompanyi. Recorda que el de sentir-te inadequada no és alguna cosa PERSONAL, sinó COL·LECTIU. Totes ens sentim una merda seca quan no fem o som el que s'espera de nosaltres. NO ESTÀS SOLA. O sigui, sí estàs sola. Estem totes soles. Jo no vaig a anar amb tu a comprar-te un bikini que no et faci voler plorar, ni et vaig a donar la mà quan entris en la sorra seca o tampoc vaig a acompanyar-te a ficar-te en l'aigua sense samarreta. Però que sàpigues que aquest sentiment que tens, el tinc jo també. I el té ella, la que tens al costat que pesa 50 quilos i mesura 1,70. I la senyora de 88 amb les tetas operades. I  possiblement fins a l'home amb pèl a l'esquena de la tovallola de darrere. A la MERDA L'OPERACIÓ BIKINI!!! A la merda els estàndards irreals de bellesa!! A la merda la patologitzación dels cossos que no els agraden, que ens els serveixen, que els fan perdre diners!! TENS DRET A ROMANDRE GRASSA. Aquest any a més estem de sort, perquè sempre pots portar en la teva butxaca a Virgie Tovar i a Begoña Martínez Pagán. Aprofita l'oportunitat!

extret de: https://www.pikaramagazine.com/2018/07/tienes-derecho-a-permanecer-gorda/

 

Etiquetes: drets civils i genere, gènere,, LGTBI,, feminismes, Sabadell, Article Opinió, butJULIOL19