PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

Tots els articles

Soldat romà que formava part de l'escorta de l'emperador i professava el cristianisme. Descobert, va ser torturat i mort, probablement durant la persecució de Dioclecià, el 303, i fou enterrat a les catacumbes, avui anomenades de Sant Sebastià. Una llegenda del segle V li atribueix diversos martiris, els més divulgats són el dels assots i el de les sagetes. A Catalunya és conegut des dels segles X i XI i se li dedicaren esglésies i monestirs. La devoció al sant es va popularitzar des del XV i XVI arran de les pestes que assolaren el país.

Historial toponímic

Sant Sebastià (finals segle XIX)
Luis Bello (6.1.1937)
San Sebastián (27.5.1939), calle
Sant Sebastià (30.10.1985)

Límit oriental de la ciutat a mitjan segle XIX. Inicialment s'anomenà ronda de Llevant, però es canvià per l'actual per evitar confusions amb el carrer que ja portava aquest mateix nom.

Historial toponímic

Llevant (mitjan segle XIX)
Oriente (27.5.1939), paseo de
Oriente, ronda
Orient (30.10.1985)

Joan Vilatobà i Fígols (Sabadell, 15 de febrer de 1878 - 18 de febrer de 1954). Pintor i fotògraf.

Fill de pares republicans, racionalistes, lliurepensadors i espiritistes, ideari i actituds que sens dubte van influir en la seva personalitat, en la seva obra i en la seva ideologia republicana. Apropant-se a l'edat militar, que l'hauria obligat a anar a la guerra del Marroc, Vilatobà decidí fugir del país. L'advocat Tomàs Viladot l'ajudà a desertar des de Puigcerdà. S'establí a Tolosa de Llenguadoc i en diversos viatges a Alemanya i a París conegué les últimes innovacions fotogràfiques i l'impressionisme. El 1901 va establir a Sabadell el seu primer taller fotogràfic. Com a fotògraf, el 1903 obtenia el primer premi de La Il·lustració Catalana, la medalla d'honor de l'Exposición Nacional Fotográfica celebrada a Madrid, el 1905, amb motiu de la visita del president de la República Francesa, i el 1906 obtenia la medalla d'or a Granada i el primer premi a València. Continuà assolint grans èxits de públic i de crítica en exposicions a Barcelona i a Madrid i al Saló Internacional de Fotografia de Barcelona el 1929. Es retirà el 1931 per dedicar-se a l'ensenyament del dibuix i la pintura, a casa seva i a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis. Vilatobà va ser un dels pioners de la fotografia d'art a Catalunya i el màxim representant del pictorialisme fotogràfic.


Historial toponímic

Victoria (annexat de Barberà el 1959), plaza
Joan Vilatobà (6.9.1983)

Novel·la cavalleresca catalana, anònima, escrita probablement al Principat entre el 1435 i el 1462, i conservada en un únic manuscrit del segle XV. L'anònim autor, en un intent de donar versemblança al relat, reconstrueix l'ambient de l'època de Pere el Gran i hi fa intervenir personatges i fets històrics. La novel·la, cavalleresca i sentimental, basada en les tradicions literàries romàniques -Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, el Dant- i en la cultura clàssica -Ovidi i Virgili-, és una de les temptatives més originals de renovació del gènere a l'àmbit europeu. * * * El carrer de Curial e Güelfa es troba al barri de Via Alexandra, en una zona de petits carrers amb noms de les grans novel·les històriques.

Historial toponímic

Curial e Güelfa (25.3.1987)

Riu de la comarca d'Anoia, a la qual dóna nom, afluent del Llobregat per la dreta. Té quatre punts de naixement als altiplans de Calaf, Montmaneu i Argensola que conflueixen a Jorba. A la capçalera és conegut com a riera d'Anoia i en un recorregut de 68 km travessa la comarca d'Anoia, el llevant de l'Alt Penedès i un fragment del Baix Llobregat, i passa per Jorba, Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, la Pobla de Claramunt, Capellades, Sant Sadurní d'Anoia, Gelida i Martorell, ciutat on es produeix l'aiguabarreig de l'Anoia amb el Llobregat. L'Anoia, des de temps medievals, ha impulsat l'establiment de fargues i molins drapers i fariners, i ha estat l'eix vertebrador de la indústria paperera a Catalunya. En el moment de màxima expansió va arribar-hi a haver 65 molins paperers, el més conegut dels quals era el de Capellades, on encara avui es manté aquesta indústria tradicional. * * * El carrer de l'Anoia es troba situat a Torre-romeu, en una zona de vials amb noms de rius.

Historial toponímic

Anoia (30.10.1985)

Salvador d'Horta (Santa Coloma de Farners, 1520 - ?, 1576).

Historial toponímic

San Salvador (18.6.1953), plaza
Sant Salvador (30.10.1985)

La Cordillera Oretana o Montes de Toledo és una serralada de la Meseta sud peninsular, d'una altitud màxima de 1.500 m, que inclou les serres d'Altamira, Guadalupe, San Pedro i Montánchez. El carrer d'Oretana es troba a la Plana del Pintor en una zona amb noms de serralades i relleus muntanyosos.

Historial toponímic

Oretana (9.12.1965), pasaje
Oretana (30.10.1985)

Joan Timoneda (València, 1518/20 - 1583). Escriptor i editor de prestigi. Va publicar molts plecs poètics i diversos cançoners que s'emmarquen dins la literatura popular, amb obres originals i alienes i altres d'estil tradicional. Entre els plecs poètics editats destaquen "Flor d'enamorats" i "Sarao de amor". A Timoneda es deu també la popularització del fet teatral, amb la incorporació de nous peronatges i de temes italianitzants. És autor de dues obres de teatre religiós, "L'Església militant" i "El castell d'Emaús", concebuts com a exaltació de l'Eucaristia i al servei de la Contrareforma, peces embrionàries del que serà l'acte sacramental. Com a editor i escriptor, Timoneda va ser sensible a les tendències i a les novetats literàries del seu temps i fou un propulsor de models narratius italians que recollí a "El buenaviso y portacuentos" i "El patrañuelo", vint-i-dues novel·letes curtes amb què Timoneda inaugurava aquest gènere que faria fortuna a la península.

Historial toponímic

Joan Timoneda (25.3.1987)

La República de Cuba és un país de l'arxipèlag de les Antilles, format per les illes de Cuba, la de Pinos, més recentment anomenada de la Juventud, i per més de 1.600 cayos i petites illes. Banyada pel mar Carib, Cuba té Florida i les Bahames al nord, a l'oest la península mexicana de Yucatán, al sud les illes de Jamaica i Caiman, i al sud-oest la Hispaniola, amb Haití i la República Dominicana. La capital és l'Havana, amb més de dos milions d'habitants, i la segueixen per ordre d'importància demogràfica Santiago de Cuba, Camagüey i Holguín. La Cuba precolombina era habitada per grups aborígens de la branca dels arauacs: els siboneys, de cultura gairebé paleolítica, i els taïnos, agricultors que conreaven blat de moro, yuca, fruita, tabac o cotó, filaven i teixien, i construïen cabanes i canoes. Ambdós grups sovint eren hostilitzats pels caribs, antropòfags de les petites Antilles. Colònia espanyola des del segle XVI, el treball forçós, els maltractaments, les epidèmies i els suïcidis col·lectius van delmar de tal manera la població indígena que en menys de mig segle de colonització pràcticament havien desaparegut. La lluita per la independència cubana s'inicià el 1868 i va continuar fins a la Guerra de Cuba de 1898 en què els Estats Units es van apoderar de l'illa. El 1902 assolí la independència, tot i que els americans hi van mantenir una forta influència fins a la revolució castrista de 1959. * * * El carrer de Cuba es troba situat al barri dels Merinals, en una zona de carrers en què predominen els noms d'illes i de països americans.

Historial toponímic

Cuba (10.10.1958), calle
Cuba (30.10.1985)

Anníbal ( ?, 247 aC - Bitínia, 183 aC). Militar cartaginès, fill d'Amílcar Barca. Quan tot just tenia 9 anys acompanyà el seu pare en l'expedició cartaginesa a la Península Ibèrica, on passà els anys de joventut i es casà amb una indígena. El 222 aC, en morir assassinat Àsdrubal, va assumir el comandament de l'exèrcit cartaginès que aleshores dominava tot el sud peninsular. Amb l'atac a Sagunt el 219 aC va provocar l'esclat de la Segona Guerra Púnica contra els romans i organitzà la famosa expedició a Itàlia a través dels Pirineus i els Alps amb una quarantena d'elefants i un exèrcit de 90.000 homes. Vencé els romans a Trasimeno (217 aC) i a Cannas (216 aC), i, això no obstant, no s'atreví a assetjar Roma perquè no havia rebut reforços de cap mena ni les tribus itàliques se li havien unit revoltades contra els romans. El 203 aC, quan s'assabentà que l'exèrcit romà havia desembarcat prop de Cartago, Anníbal anà a socórrer el seu país, però el 202 aC fou vençut per Escipió a Zama. Assetjat pels romans, que exigien que els fos lliurat, Anníbal es refugià a la cort d'Antíoc III de Siria, a qui instigà a revoltar-se contra Roma. Vençut Antíoc, Anníbal hagué de fugir. Es refugià aleshores a Bitínia, on ajudà el rei Prúsies immers en una guerra civil, però altre cop, encalçat pels romans, es veié constret a fugir. Aquesta vegada, però, davant la impossibilitat de trobar un refugi segur, optà per suïcidar-se. Era l'any 183 aC.

Historial toponímic

Aníbal (24.11.1955), calle
Anníbal (30.10.1985)