Tots els articles
| Josep Sol i Padrís (Barcelona, 1816 - Sants, 1855). Advocat, industrial i polític. [ v/. Carrer de Sol i Padrís] |
Historial toponímic
Sol i Padrís (5.11.2004)
Antoni Viladomat i Manald (Barcelona, 20 de març de 1678 - 22 de gener de 1755). Pintor, un dels màxims representants del Barroc català. Bona part de la seva producció pictòrica s'ha perdut, però se'n conserva una mostra significativa al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que recull els quadres de les Quatre estacions i la sèrie dedicada a la Vida de Sant Francesc d'Assís, que decoraven el claustre de l'antic convent de franciscans de Barcelona. La pintura religiosa de Viladomat és d'una gran sobrietat i d'un sentimentalisme contingut, malgrat les exageracions tan freqüents en el barroquisme de la seva època. |
Historial toponímic
Viladomat (últim quart del segle XIX)Viladomat (27.5.1939), calleViladomat (30.10.1985)
Rafael, nom amb què és conegut a Catalunya el pintor i arquitecte italià del Renaixement Raffaello Sanzio (Urbino, 6 d'abril de 1438 - Roma, 6 d'abril de 1520). Rebé la primera formació a la cort d'Urbino i cap al 1500 va ser ajudant de Il Perugino. A Florència estudià l'obra de Leonardo da Vinci i de Miquel Àngel, que va deixar una profunda empremta en la seva pintura. Cridat pel papa Juli II, anà a Roma el 1508, on va rebre l'encàrrec de decorar les Estances Vaticanes i succeí Bramante com a arquitecte de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Aquests anys a Roma pintà una sèrie de teles que representen la culminació de l'universalisme històric romà i la consolidació del manierisme, formulat a la transfiguració (1518-20, Pinacoteca Vaticana) que, tot i restar inacabada, marcà l'art italià i europeu posterior. |
Historial toponímic
Rafael (29.12.1955), calleRafael (30.10.1985)
| Marià Aguiló i Fuster (Ciutat de Mallorca, 16 de maig de 1825 - Barcelona, 6 de juny de 1897). Filòleg, arxiver, bibliògraf i poeta romàntic. Va estudiar dret a Barcelona, carrera que mai no exercí. Va treballar a la Biblioteca Provincial de Barcelona i entrà a formar part del cos d'arxivers. Va ser bibliotecari de la universitat de València, anys en què treballà en la Bibliografia catalana, i més endavant de la Biblioteca universitària de Barcelona, de la qual arribà a ser director. Va viatjar per tot el país recollint manuscrits, cançons, adagis, rondalles, paraules i objectes d'art. Una part del material folklòric fou editat al Romancer popular de la terra catalana (1893) i el lingüístic va ser recollit als 8 volums del Diccionari Aguiló (1915-1934). Va exercir una gran influència al moviment de la Renaixença, tant a Catalunya, com a Mallorca i al País Valencià. |
Historial toponímic
Marià Aguiló (plànol de 1925), c. deMariano Aguiló (27.5.1939), calleMarià Aguiló (30.10.1985)
| L'any 1829, Joaquim Mornau d'Amat va fer donació a l'Ajuntament d'un terreny situat a les Planes d'en Macià, amb la condició que hi bastís un safareig i una font. De primer es construí la font al carrer en formació que encara no tenia nom, i per això se'n digué carrer de la Font Nova. |
Historial toponímic
Font Nova (1830)General Milans del Bosch (20.1.1928), calle delFont Nova (14.3.1930), c. de laFuente Nueva (27.5.1939), calleFont Nova (30.10.1985)
| Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 17 de gener de 1600 - 25 de maig de 1681). Escriptor castellà del Barroc. La seva obra comprèn tots els gèneres dramàtics, comèdies, drames, sarsueles, entremesos i, sobretot, una vuitantena d'actes sacramentals, gènere en què és el màxim especialista: La vida es sueño, El gran teatro del mundo, El gran mercado del mundo, La cena del rey Baltasar, El divino Orfeo, La nave del mercader... La gran novetat del seu teatre són les obres filosòfiques, que plantegen el desengany existencial del Barroc. El carrer de Calderón s'inicià aproximadament a la cruïlla del camí que roda vila i el camí de Terrassa, que era coneguda com a Creu de la Mà. |
Historial toponímic
Calderón (3r quart del segle XIX ?), c. deRafael Campalans (6.1.1937)Calderón (27.5.1939), calleCalderón (30.10.1985)
| Molí situat al peu de la Cobertera, documentat des del segle XIV i avui abandonat. El corrent d'aigua que el feia funcionar procedia de la Sèquia Monar, que neix a la resclosa de davant el molí de l'Amat i que servia per a regar les hortes de can Puiggener, de la Garriga i de l'Horta Vella. El d'en Fontanet és el molí draper més antic documentat a Sabadell. Més endavant, des del 1559 apareixia com a fariner i, successivament, va ser draper i fariner simultàniament i encara trull d'oli, fins que a finals del segle XIX acollí una màquina de vapor. El nom de Fontanet associat al molí apareix el 1660. Anteriorment va ser conegut per molí de Via, molí d'en Pere d'Om, molí Cremat i molí d'en Nuell. |
Historial toponímic
Molí d'en Fontanet (29.5.2002)
Joan Vila i Cinca (Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938). Pintor. Estudià a Llotja, amb Josep Serra i Porson, i assistí a l'acadèmia de Tomàs Moragas. L'Ajuntament de Sabadell el pensionà per estudiar a l'Academia de San Fernando de Madrid i, sota el mestratge de Carlos de Haes, a l'Escuela Superior de Bellas Artes. Abans d'anar a Madrid, pels volts de 1880, o el 1877 segons altres fonts, amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt varen fundar l'Acadèmia de Belles Arts, en una sala i alcova del tartaner Silvestre, al carrer de Sant Pau. El 1912, juntament amb Vicenç Renom, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, al poblat ibèric i romà d'Arraona. I aquell mateix any, l'ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s'acabava de constituir. Va ser professor de dibuix general i artístic a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis, i de dibuix i pintura als Escolapis. El 1929 va ser nomenat professor de perspectiva i pintura a l'Escola del Treball, que s'havia inaugurat feia poc. Vila Cinca va ser un aquarel·lista molt dotat i un paisatgista naturalista d'una gran força expressiva. |
Historial toponímic
c. FomentMarian Burguès (1936)Fomento (27.5.1939), calleVila Cinca (16.4.1942), calleVila Cinca (30.10.1985)
| El campanar de Sant Fèlix, d'estil barroc i planta octogonal, va ser construït al segle XVIII seguint el projecte de Joan Garrido, que era l'arquitecte del bisbat i de la Reial Audiència de Barcelona. Els murs, d'una gruixària considerable, van ser obrats amb còdols del Ripoll lligats amb morter de calç i sorra, i als tres primers cossos el parament exterior es va fer amb carreus de conglomerat de la pedrera de Sant Oleguer. Al pis de les campanes, fins a la barana del terrat, el revestiment és d'obra cuita. El campanar té tres cossos diferenciats que corresponen a les diverses funcions que acollia. El primer cos del campanar era la capella del Roser, oberta a l'església gòtica, que després de l'incendi de la Setmana Tràgica es va haver de reforçar amb la construcció d'uns arcs modernistes i va desaparèixer com a capella. Per sobre hi ha el segon cos, el comunidor, amb finestres als quatre vents des d'on el capellà conjurava les tempestes i les malvestats. Al tercer cos, damunt del comunidor, hi ha la cambra del rellotge. L'actual rellotge és de 1903 i fou construït a França, a la casa de Paul Odobey, de Morez du Jura. Una coberta d'obra per protegir-ne la maquinària, el separa del pis de les campanes, al qual s'accedeix per una escala de cargol. Hi ha dues campanes litúrgiques i una de les hores. Avui, un rellotge electrònic programable és l'encarregat de fer-les sonar. Al terrat hi ha una torreta de ferro que sosté les dues campanes del quarts i l'àngel-penell, que es gira cap on bufa el vent. |
Historial toponímic
Racó del Campanar (23.7.1980)
| El carrer de Margenat es va obrir el 1883 en terres de Francesc Margenat i Estrada, nascut a Sarrià, propietari de moltes terres d'Hostafrancs i de la resta de la parròquia de Jonqueres. El nom del carrer es posà en homenatge a Francesc Margenat, besavi del promotor de les obres d'obertura que, a més, era propietari de la majoria de terrenys que formarien la nova via urbana. El de Margenat és el carrer principal d'Hostafrancs, que s'edificà ràpidament amb cases angleses, destinades a lloguer per als immigrants de tot Catalunya que vingueren a treballar de jornalers a la indústria tèxtil del barri. Com que a la majoria de cases no hi havia aigua corrent, la Companyia d'Aigües de Sabadell, el 1919, va instal·lar una font de dues aixetes per al consum domèstic a la cantonada amb el carrer de Perellada. |
Historial toponímic
Margenat (1883)Margenat (annexat de St. Pere el 1904), calleMargenat (27.5.1939), calleMargenat (30.10.1985)
