Tots els articles
| Illa de l'arxipèlag de les Balears, la segona per extensió de les anomenades Pitiüses, que forma un únic municipi amb s'Espalmador, s'Espardell i altres illots més petits. Es troba situada al sud d'Eivissa, de la qual la separa un estret pas entre illots i esculls de 7 km de longitud, anomenat es Freus. L'illa té un forma allargassada, amb dos promontoris que s'eleven sobre el mar formant penya-segats de més de 100 metres, la Mola a l'est i el cap de Barberia a l'oest, units per una estreta franja sorrenca. La història de Formentera és paral·lela a la d'Eivissa, però durant llargs períodes ha estat deshabitada. Hi trobem vestigis d'època megalítica, a ca na Costa, i de l'edat del bronze, al cap de Barberia. Però mentre fenicis i cartaginesos s'establiren a Eivissa, no hi ha testimonis que ho fessin a Formentera. A partir del segle I dC hi van passar els romans, amb població estable i explotació de recursos, i més tard els bizantins que van refer els antics establiments romans. Entre els segles X i XIII hi va haver un període islàmic amb alguns episodis d'incursions escandinaves, fins que el 1235 va tenir lloc la conquesta catalana. Però l'ocupació de l'illa va ser força intermitent fins que pels volts del 1700 va ser repoblada per eivissencs. * * * El carrer de Formentera es troba situat al barri dels Merinals, en una zona amb predomini de noms d'illa. |
Historial toponímic
Formentera (24.11.1955), calleFormentera (30.10.1985)
| Joan Cristòfor Calvet d'Estrella i Galí (Sabadell ?, 1505 ? - Salamanca, 1593). Humanista, escriptor, historiador i geògraf. Entrà al servei de la cort i entre 1541 i 1547 va ser mestre de patges del príncep Felip, el futur Felip II. Estudià grec i humanitats a Alcalá i acompanyà el príncep a Flandes el 1548. En retornar nou anys després, va fer estada a Barcelona i va promoure algunes edicions literàries castellanes. Nomenat cronista reial el 1587, la seva dependència exclusiva del mecenatge el portà a escriure elogis poètics en llatí al servei dels interessos del rei i de personatges influents en la política de l'època, com el duc d'Alba, en reivindicació de la campanya repressiva dels Països Baixos, o com Vaca de Castro i Pedro de la Gasca, en defensa de la pacificació del Perú. És autor de El felicísimo viaje del [...] Príncipe Don Felipe desde España a sus tierras de la Baja Alemania (Anvers, 1552), d'un alt valor documental, i d'unes cròniques en llatí sobre la conquesta del Perú. |
Historial toponímic
Estela (últim quart del segle XIX), c. d'Estela (27.5.1939), calleCalvet de Estrella (27.10.1960), calleCalvet d'Estrella (30.10.1985)
| El Carme és una advocació de la Mare de Déu, originada en el mont al-Karmel d'Israel, nom que significa " jardí". Segons la tradició, la devoció carmelita va sorgir al segle XII a Terra Santa, quan uns croats i un grup de pelegrins, seguint les ensenyances del profeta Elies i els seus deixebles, van bastir un temple al capdamunt del mont Carmel en honor de la Verge i van fundar-hi la Congregació dels Germans de Santa Maria del Mont Carmel. L'advocació va passar a Europa al segle XIII i avui hi ha diversos ordes carmelites en actiu, tant masculins com femenins, repartits per tot el món. * * * El carrer del Carme es va iniciar al segon quart del segle XIX com a carrer de la Rúbrica. Posteriorment, a mitjan segle, fou dedicat a l'advocació mariana del Carme. |
Historial toponímic
Rúbrica (2n quart del segle XIX)Carme (1841)Bartolomé CossíoGiner de los Ríos (6.1.1937)Virgen del Carmen (24.11.1939), calleCarme (30.10.1985)
| Francisco de Paula del Villar Lozano (Múrcia, 22 de gener de 1828 - Barcelona, 1901). Arquitecte. Instal·lat a Barcelona, formà part de l'Escola de Mestres d'Obres des de 1853 i el 1856 restaurà l'església del Pi. És l'autor de l'absis de Montserrat i del primer projecte de la Sagrada Família, iniciat el 1882, projecte que l'any següent fou encarregat a Gaudí. Va ser president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya i director de l'Escola d'Arquitectura. |
Historial toponímic
Villar (9.12.1965), pasajeVillar (30.10.1985)
| Raimon Casellas i Dou (Barcelona, 7 de gener de 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 2 de novembre de 1910). Crític d'art, periodista i escriptor. Va ser redactor de L'Avenç i de La Vanguardia, on exercí la crítica d'art. Defensor, amb Rusiñol, del moviment de l'art per l'art, esdevingué un dels iniciadors del modernisme català. El 1899 entrà de redactor en cap a La Veu de Catalunya i es convertí en el crític d'art més influent del país. Com a novel·lista és autor de Els sots feréstecs (1901), que trenca la tradició vuitcentista i enceta el corrent del modernisme anomenat naturalisme rural. Publicà encara dos reculls de contes Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909). |
Historial toponímic
General Vives, calleRaimon Casellas (6.9.1983)
| Marià Fortuny i Marsal (Reus, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874). Pintor. Als 14 anys anà a Barcelona i estudià a Llotja. Viatjà a Roma i al Marroc, on prengué apunts de la guerra hispanomarroquina en què es basà per a la monumental Batalla de Tetuan. Viatjà a Roma, on pintà la cèlebre Odalisca, i novament al Marroc. El 1867, a Madrid, es casà amb Cecilia de Madrazo i inicià La vicaria, amb què assoliria la fama i l'èxit comercial, obra que continuà a Roma i acabà a París dos anys més tard. De 1870 a 1872, en una estada a Granada, va descobrir una nova atmosfera de forts contrastos lluminosos que modificà el seu estil. El 1872, de retorn a Roma, pintà El jardí dels poetes. El darrer estiu a Portici, a la badia de Nàpols, va redescobrir la llum meridional que ja havia trobat a Granada i hi va pintar les seves obres més modernes i singulars. Fortuny evolucionà des d'un realisme acadèmic a un tipus de pintura de pinzellada més lliure i colorista que l'emparentava amb el naixent impressionisme. És el gran pintor català del segle XIX i el primer que assolí el reconeixement internacional. El carrer de Fortuny, en procés de formació durant els segles XIV i XV, prengué el nom de diversos propietaris, Llonch, Rosseta, Catllar o Descatllar. Al segle XVI, però, tot el trajecte, de l'actual placeta del Pedregar fins a la plaça de l'Àngel, es conegué com a carrer Nou fins que, quan el primer tros s'anomenà carrer de la Borriana, el carrer Nou quedà reduït a l'actual Fortuny. |
Historial toponímic
Llonch (segles XIV i XV) [tram sud]Vilanova (segle XIV) [tram nord]Rosseta (segle XV) [tram nord]Catllar [o Descatllar] (segle XV) [tram nord]Nou (segles XVI-XX) [tot el carrer]Fortuny (1910), calleFortuny (27.5.1939), calleMarià Fortuny (30.10.1985)
| La plaça prengué el nom de l'escultura "El Forjador", reproducció de l'original de Josep Llimona, del 1914, que s'instal·là sota la porxada que presideix l'esplanada. |
| Fàbrica de filats de cotó construïda entre 1909 i 1910, pel solsonenc Josep Prat i Lagarriga, conegut per Jepó, diminutiu de Jep que acabà donant nom a la fàbrica. El projecte, de 1909, era de l'enginyer Francesc Izard i marcà una fita en l'arquitectura industrial en incorporar-hi la teulada en dents de serra. El passeig d'avui, amb les dues fileres de plàtans originals, és l'antic camí de la fàbrica, que es va enderrocar el 1973 per construir-hi l'Institut d'Ensenyament Secundari del Vallès. |
Historial toponímic
Cal Jepó (21.12.1984)
| Isidre Nadal i Baqués (Barcelona, 5 o 6 de gener de 1877 - Godall, Montsià, 23 de desembre de 1983). Naturista i apòstol de la no-violència, conegut amb el sobrenom de Llum de la Selva. A Barcelona es va criar entre les hortes de Montjuïc i de molt jove va treballar d'estibador al port i va entrar en contacte amb els ambients anarquistes. Durant aquells anys va col·laborar amb Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Escola Moderna i, influït per les idees naturistes, el 1926 va venir a Sabadell i es va instal·lar a Can Rull, en una petita parcel·la que convertí en hort, hi plantà arbres fruiters i hi edificà casa pròpia. És en aquest "Jardí de l'Amistat" que practicà el seu ideal de vida naturista compartit amb algunes famílies. Amb els anys, aquest eremita aïllat del món, que seguia la religió de la Naturalesa Còsmica i havia anat adquirint fama de savi i mestre naturista, va fundar l'escola de Naturosofia o Saviesa Divina. Gent de tot arreu venia a visitar-lo i a rebre el seu consell, des dels veïns de la rodalia fins a clergues jansenites, capellans catòlics o monjos de Montserrat. El 1959, explica Andreu Castells, Lanza del Vasto, pacifista i deixeble de Gandhi, el visità a Can Rull i li oferí "el bastó de patriarca hispànic de la no-violència i la túnica índia que ell mateix havia teixit". Va morir el 23 de desembre de 1983, a prop de complir els 107 anys, en una masia del terme de Godall, a la comarca del Montsià, on des del 1981 vivia amb una comunitat de joves naturistes. |
Historial toponímic
Guzmán El Bueno (24.11.1955), calleLlum de la Selva (30.10.1985)
Feliu Vilarrúbias i Busquets (Sabadell, 12 d'octubre de 1812 - 1 de setembre de 1884). Alcalde i advocat. Cursà Dret i Teologia a la Universitat de Cervera, on fou condeixeble del filòsof Jaume Balmes. Acabats els estudis, s'establí a la casa paterna del raval de Fora de Sabadell i aviat assolí prestigi com a advocat, de manera que els companys de professió el van designar representant en el Congrés Català de Jurisprudència. Va col·laborar en els periòdics barcelonins El Vapor i El Telégrafo i el 1856 va publicar la seva obra més notable L'autoritat i la llibertat en harmonia i va deixar inèdita L'estat polític civil i social de l'home. També va traduir del francès, en col·laboració amb Josep Sardà, diverses obres de jurisprudència, entre les quals destaca La leyes civiles en su orden natural. Va intervenir en la constitució de la Societat de la Mina d'Aigües i cooperà en la fundació de l'Hospital i Casa de Beneficència, al solar que avui ocupa la plaça de l'Alcalde Marcet. Diputat provincial de 1860 a 1864, aconseguí que la Diputació de Barcelona accedís a obrir la carretera de Sabadell a Caldes, després de construir el pont sobre el Ripoll, conegut de sempre com a pont de la Salut, que es començà el 1862 i s'inaugurà el gener del 1864. Durant el seu mandat com a alcalde de Sabadell, entre 1867 i 1868, va fer construir la via que uneix el carrer de Quevedo a la ctra. de Caldes, que s'havia de dir d'Isabel II i acabà sent passeig de la Revolució. |
Historial toponímic
Jonqueres (3r quart del segle XIX)Vilarrúbias (1884)Vilarrubias (27.5.1939), calleVilarrúbias (30.10.1985)