2024

En aquest indret hi va haver un conjunt industrial conegut tradicionalment amb el nom de la Farinera. Es tracta del primer vapor fariner de Sabadell i estava molt ben situat: ben a la vora de l'estació de tren i prop del riu Ripoll, on hi havia els antics molins fariners hidràulics.

L'any 1877, es va començar a bastir en aquest emplaçament un edifici amb diferents plantes i soterranis, obra promoguda pels propietaris Pere Manich i Gabriel Romeu i projectada pels mestres d'obra Francesc Renom Romeu i Josep Antoni Obradors Poch. El 1912 es va abandonar la força de vapor i hi va entrar una nova font d'energia: l'electricitat. El 1917, Bartolomé Guasch Pla passà a ser-ne el propietari i a dedicar tot l'edifici a la indústria tèxtil, de manera que s'hi acabà la producció farinera. Més endavant, a la dècada dels anys 1970, l'empresa Lanifil, SA llogà la part sud del conjunt industrial, mentre que del 1980 al 2007, amb l'ensulsiada del tèxtil, part de l'espai es va dedicar a seu del centre d'estudis Vidal i Barraquer.

Ramon Berenguer IV (?, aprox. 1113 - Borgo San Dalmazzo,1162) va ser comte de Barcelona. Va jugar un paper fonamental en l'expansió territorial catalana i va participar en la conquesta de terres musulmanes. El seu casament amb Peronella va unir els comtats de Barcelona i Aragó. Va contribuir a l'auge de la ciutat de Barcelona.



Aquest carrer es va incorporar a Sabadell l'any 1959, de resultes de l'agregació del barri de la Creu de Barberà. De fet, és compartit entre els dos termes municipals: d'una banda és Sabadell i de l'altra, Barberà del Vallès.



A Barberà el nom era "calle de Ramón Berenguer"; ben aviat, a Sabadell es va passar a dir "calle del Conde Ramón Berenguer" i, l'any 1985, "carrer del Comte Ramon Berenguer".

José María de Pereda y Sánchez Porrúa (Polanco, 6 de febrer de 1833 - Santander, 1 de març de 1906). Escriptor castellà. Va ser diputat carlí, el 1873, i membre de la Real Academia Española, el 1897.

Iniciat en la literatura dins el realisme, començà escrivint breus quadres de costums com Escenas montañesas (1864), Tipos y paisajes (1871). A part d'un primer intent poc afortunat de novel·la ideològica, la seva gran creació és la novel·la regional sobre el paisatge, l'ambient, els tipus i els costums de la seva terra. Destaquen Sotileza (1885), en què retrata la vida dels pescadors cantàbrics, i Peñas arriba (1895), una visió dels habitants de la muntanya santanderina.