2024

Francesc de P. Xercavins i Rius (Sabadell, 18 de març de 1855 - Barcelona, 14 d'abril de 1937). Metge psiquiatre.

Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona i s'especialitzà en Psiquiatria i Neurologia. Paral·lelament a l'exercici de la medicina, s'endinsà en l'estudi de la neuropatologia, branca de la medicina de la qual arribaria a ser un gran especialista. El 1882 es doctorà a Madrid, amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales. Va ser metge intern de l'Hospital de la Santa Creu i de la Casa de Caritat de Barcelona, centres hospitalaris en els quals es va desvetllar el seu interès per la psiquiatria i la neurologia, a què dedicà tota la seva carrera professional.

Xercavins va ser director mèdic de l'Hospital Mental de la Santa Creu, de Sant Andreu del Palomar. Va crear l'Institut Medicopedagògic per a alumnes amb trastorns de llenguatge i deficiència sensorial i psíquica, la direcció del qual oferí al seu oncle, el pedagog Agustí Rius i Borrell. Formà part de diverses corporacions com l'Acadèmia de Medicina de Barcelona, la de Mallorca i la de Saragossa. Va ser president de la Societat Barcelonesa d'Amics de la Instrucció, de la Unió Mèdico-Farmacèutica de Catalunya i de la Societat de Psiquiatria i Neurologia. Pertanyia també a l'Associació de Reforma Penitenciària i a l'Acadèmia Medicofilosòfica de Sant Tomàs d'Aquino, de Bolonya, i va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i tinent d'alcalde de la Comissió de Cultura.

És autor de nombroses monografies mèdiques: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l'eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social.

El 1927, encara en vida de l'insigne doctor, l'Ajuntament va acordar de donar el nom de Xercavins al carrer que s'havia iniciat a mitjan segle XIX com a carrer de les Rodes, per les rodes dels corders de cànem que s'hi amuntegaven. Avui, al carrer de Xercavins encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest de Casademunt.

Josep Rosell i Casablancas (Sabadell, 17 de juny de 1891 - 10 de març de 1977). Excursionista i escriptor.

President del Centre Excursionista Sabadell durant anys, va publicar molts articles sobre excursionisme i història de la ciutat a diversos diaris i revistes locals. El 1937 va editar el llibre El rodal de Sabadell, referència obligada per al coneixement del Sabadell agrícola i menestral de principis del segle passat. Rosell va ser un dels fundadors del Centre d'Esports Sabadell i és l'autor de l'opuscle Els primers capítols de la història del futbol a Sabadell, que va ser la ponència d'ingrés llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach, el 7 d'abril de 1956, ponència editada posteriorment per la mateixa Fundació.

Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931). Arquitecte.

Va fer la primera ensenyança als Escolapis i el batxillerat al col·legi del Collell, a la Garrotxa. El curs 1896-97 es matriculà a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, on va ser deixeble de Lluís Domènech i Montaner i de Josep Puig i Cadafalch. Aconseguí el títol el 1907 i entrà a treballar al l'estudi de Puig i Cadafalch. El 1909 va ser nomenat arquitecte municipal de Mollet i l'any següent, l'abril de 1910, ho era de Sabadell, càrrec que va exercir durant vint-i-un anys. Entre les obres públiques que va projectar durant aquest vast període destaca la urbanització dels Jardinets, amb el quiosc modernista (1910-1911), que disposava d'un nivell elevat per estatjar-hi els músics quan la Banda Municipal feia concerts públics i uns baixos per despatxar refrescos. També és obra d'en Renom l'edifici del Mercat Central (1927-30), construït a l'anomenat camp de la Sang. En col·laboració amb l'arquitecte sabadellenc Joaquim Manich, va redactar el Pla General de l'Eixampla i Reforma de la Ciutat (1928), que preveia entre d'altres actuacions, la conservació del bosc de Can Feu com a parc urbà. Cal remarcar també la remodelació de la Casa de la Caritat (1928-30); els safareigs públics de la Creu Alta (1913) i els del carrer de la Reina Elionor (1926-30); la Torre de l'Aigua (1915-19), en col·laboració amb l'enginyer Francesc Izard; l'ampliació de l'Escorxador Municipal (1930); el Parc de Bombers (1930-31); el pavelló antituberculós Victòria Eugènia (1919 i 1928), a l'Hospital del Taulí; el Consultori de Maternologia i Puericultura, del carrer de l'Illa, 2 (1922-26), i diferents fonts públiques amb escultures, a la Rambla i a d'altres indrets urbans.

Pel que fa a habitatges particulars cal esmentar la Torre Claramunt (1919-20), del c. de Latorre, 67; la Casa Arimon (1911), al c. d'Arimon, 24; la Casa Trullàs (1915), al c. del Convent, cantonada Sant Francesc; la Casa Buxó (1913-14), del c. de l'Illa; la Casa Àngels Solà (1918-19), al c. de les Planes, 39; la Casa Costajussà (1919-20), al c. de Gràcia, 4-6;  la Casa Renom (1912), casa seva, a la via de Massagué, 83; o les cases barates per a Eugeni Salat (1912) al c. de Roger de Flor, cantonada Rosales. Entre els projectes no realitzats hi havia la construcció d'una ciutat jardí al pla de Ca n'Oriac.

Encara que la majoria d'obres les projectà a Sabadell, també en va portar a terme en altres indrets de Catalunya com Sant Quirze, Barberà, Castellvell, Sitges, Camprodon i Santa Maria del Collell, on projectà el monumental santuari, iniciat el 1915, que mai no s'arribà a acabar.

Renom va ser molts anys professor de dibuix de l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis i va formar part de la Junta de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, entre 1909 i 1931, per a la qual dissenyà el mobiliari de la biblioteca pública que la institució inaugurà el 1928.

Dins el Modernisme, l'obra de Josep Renom s'adscriu als corrents pròxims a la Secessió vienesa que va proliferar entre els joves arquitectes catalans a la primeria del segle XX. Això no obstant, la seva obra es va adaptar a l'austeritat sabadellenca i, sempre que li ho permetia l'encàrrec, va destacar sobretot en detalls com vitralls, reixes, fusteria o esgrafiats, que donaven caràcter a les seves obres.