2024
| Pau de Tars (Tars, Cilícia, 7 - Roma, 67). Conegut com l'Apòstol dels gentils, contribuí decisivament a l'expansió del cristianisme en el món grecoromà. De família jueva i ciutadà romà de naixement, va ser educat en la tradició jueva i en les lletres gregues. Perseguí els cristians hel·lenistes de Jerusalem fins que es convertí camí de Damasc quan intentava estendre a Síria la persecució dels cristians. S'han conservat 13 epístoles de Pau, algunes d'atribució discutida, que constitueixen els documents més antics del Nou Testament. * * * El carrer de Sant Pau es va originar sobre l'antic camí de Sant Pau de Riu-sec, priorat i església romànica consagrada el 1504, que havia pertangut als templers i al segle XIV va passar a mans dels hospitalers, l'orde militar dels Cavallers de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. |
Historial toponímic
Sant Pau (segle XVIII)Feliu Crespí (6.1.1937)San Pablo (27.5.1939), calleSant Pau (30.10.1985)
| Municipi i capital de la Garrotxa, a la vall alta del Fluvià, integrat dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que inclou els quatre volcans del terme municipal, el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i el de les Bisaroques. Als voltants d'Olot hi ha un ric patrimoni natural amb els Aiguamolls de la Deu, la font Moixina, la Fageda d'en Jordà i els volcans de Santa Margarida i el Croscat. La indústria tèxtil hi té una antiga tradició que remunta al segle XVIII amb la introducció de les màquines de filar tipus jenny. El 1816 hi arribaren els telers mecànics i amb la formació de les primeres companyies, aparegué la indústria d'indianes. Del 1880 data la introducció del vapor i el 1911 es començà a electrificar tota la indústria. El carrer d'Olot es troba situat al barri de Nostra Llar, una zona de carrers amb noms de ciutats industrials tèxtils. |
Historial toponímic
Olot (24.11.1955), calleOlot (30.10.1985)
| Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992). Escriptor i assagista valencià. De secular família pagesa, el seu pare va ser el primer a trencar la tradició en aprendre l'ofici de tallista d'imatges i exercir de professor de dibuix. Sense antecedents familiars, doncs, el 1943 Fuster comença els estudis de Dret a la Universitat de València i es llicencia el 1947. Durant un anys exerceix d'advocat a Sueca i paral·lelament col·labora a la premsa. Escriu per a Valencia, Levante, Jornada i per al setmanari barceloní Destino. Els primers llibres que publica són de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), tots d'un marcat to existencialista. Amb l'edició de El descrèdit de la realitat (1955) inicia una brillant carrera d'assagista, d'una àmplia diversitat temàtica, amb un estil incisiu, sovint irònic i un punt escèptic. |
Historial toponímic
Joan Fuster (23.2.2000)
| Santuari asturià situat a la vall de Covadonga, entre els Picos de Europa i el Cantàbric. La basílica de Santa Maria la Real de Covadonga va ser construïda a finals del segle XIX, obra de l'arquitecte Federico Aparici, d'estil neoromànic, amb pedra calcària de color rosat. Al costat del santuari hi ha la Santa Cueva, amb la Capilla del Sagrario que acull la imatge de la verge de Covadonga i la tomba del rei don Pelayo que, segons la tradició, s'hi hauria refugiat amb els seus homes durant la batalla de Covadonga, l'any 722. La batalla de Covadonga, tot i no tenir a penes transcendència militar, ha estat considerada l'inici de la reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans. |
Historial toponímic
Covadonga (3r quart del segle XIX)Astúries (6.1.1937)Covadonga (25.5.1939), calleCovadonga (30.10.1985)
| Petit país del Pirineu català, a l'oest de la Cerdanya, constituït en Estat autònom sota el poder indivís del bisbe d'Urgell i del president de la República francesa. Les valls d'Andorra durant l'Edat Mitjana pertanyien al comtat d'Urgell, però amb l'expansió comtal cap a les terres fèrtils de la plana i el progressiu abandonament de les terres muntanyoses, les valls andorranes van passar a mans del bisbat d'Urgell, que al seu torn les va cedir en feu al vescomtat de Castellò i, per via matrimonial, van anar a parar al comte de Foix. Des d'aleshores, Andorra va ser un cosenyoriu entre els bisbes d'Urgell i el comte de Foix. Amb la signatura dels "Pariatges", el 1278 i el 1288, es fixaven els límits de cada senyor. Fins que el 1607, per un edicte del rei francès Enric IV, els caps d'estat andorrans van ser el bisbe d'Urgell i el rei de França, avui substituït pel president de la República Francesa. La capital és Andorra la Vella, la més petita en extensió i la més poblada de les set parròquies en què es divideix el país. Andorra no és membre de ple dret de la Unió Europea, però gaudeix d'un tracte especial dins la Unió. Els andorrans tot just representen un 33% de la població, la resta és constituïda bàsicament per espanyols, portuguesos i francesos. El català és l'única llengua oficial, però el castellà, el portuguès i el francès són llengües d'ús habitual. |
Historial toponímic
Andorra (29.12.1955), calleAndorra (30.10.1985)
| Oleguer (Barcelona, 1060 - 1137). Eclesiàstic. De família noble, el seu pare, Oleguer, era secretari de Ramon Berenguer I. Als 10 anys va entrar a la comunitat de canonges de la catedral de Barcelona, va ser canonge de Sant Adrià de Besòs i abat de Sant Ruf d'Avinyó. El 1115 fou proclamat bisbe de Barcelona, càrrec que confirmà el papa Pasqual II. Oleguer va ser el bisbe més influent sobre l'església llatina del seu temps, va participar en els concilis europeus de Narbona, Tolosa, Laterà i Clarmont, i anà a Terra Santa. El 1118 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona, càrrec que exercí sense abandonar mai la direcció de la diòcesi de Barcelona. D'altra banda, va ser conseller de Ramon Bernguer III, sobretot per la seva política ultrapirinenca. Oleguer va començar a ser venerat com a sant poc després de mort, tot i que no va ser fins al 1675 que Roma el va canonitzar. * * * El passeig de Sant Oleguer es va obrir el 1955 quan es van construir les cases de Nostra Llar, sobre el que havien estat conreus i vinyes de la masia de Sant Oleguer. La masia, que es troba molt a prop del passeig, és documentada des del segle XV com a can Vergers i amb el nom actual des del segle XVIII. Segons la llegenda, el nom de la masia prové de les estades que hi feia el bisbe de Barcelona, Oleguer, quan anava de camí cap al monestir de Sant Llorenç del Munt. |
Historial toponímic
San Olegario (24.11.1955), paseoSant Oleguer (30.10.1985)
Sven Olof Joachim Palme (Estocolm, 30 de gener 1927 - 28 de febrer de 1986). Polític socialdemòcrata suec. Va ser primer ministre entre 1969 i 1976, i fou reelegit el 1982. Morí assassinat a trets, en ple centre d'Estocolm, el 28 de febrer de 1986. Va destacar per la seva posició obertament contrària a la guerra del Vietnam i a l'apartheid de Sud-àfrica, i per organitzar actes de solidaritat amb els presos polítics de la dictadura franquista. El carrer d'Olof Palme es troba al barri de Castellarnau, en què la majoria de vials porten noms de persones que s'han significat per la lluita a favor de la llibertat i la dignitat humanes. |
Historial toponímic
Olof Palme (25.3.1987)
Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda, 2 de gener de 1997). Lingüista i filòleg. Va estudiar a la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. De 1926 a 1930 va completar estudis a diverses universitats europees, Montpeller, Madrid, Zuric, París, i aprofundí en el coneixement de la lingüística germànica i de la indoeuropea en general, i en el de llengües modernes eslaves, semites i cèltiques. El 1930 el van nomenar professor de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i entrà a treballar a les oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans sota el mestratge de Pompeu Fabra. És també en aquesta època, el 1931, que va començar els treballs científics per a l'Onomasticon Cataloniae, recull onomàstic -noms de lloc i de persones- exhaustiu dels Països Catalans, obra en què treballà tota la vida. Al final de la Guerra Civil s'exilià a París i a l'Argentina, on va ser professor de Lingüística de la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins al 1945. El 1946 va ser nomenat professor de Filologia Romànica a la Universitat de Chicago, docència que exercí fins que es va jubilar, el 1967. Coromines va compaginar la càtedra de Chicago amb estades de recerca a Catalunya i va ser membre de l'IEC. Entre les seves grans obres lexicogràfiques, etimològiques i onomàstiques destaquen el Diccionario crítico-etimológico de la lengua castellana, que inclou una extensa informació de totes les llengües romàniques, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, la seva obra científica més ambiciosa, i l'Onomasticon Cataloniae, en què va treballar més de seixanta anys. Coromines va morir el 1997 a Pineda de Mar, on s'havia instal·lat els darrers anys de la seva vida, poc després d'haver enllestit l'última revisió de l'Onomasticon. |
Historial toponímic
Joan Coromines (24.9.1997)
| Massís de la zona axial pirinenca, de 2.374 m, que separa les valls del Tec, al Vallespir, i del Ter, al Ripollès. El cim, de caire granític, és el darrer dels grans cims d'aquesta carena, que continua cap a llevant sense sobrepassar els 1.700 m. Al vessant meridional del massís es formen el torrent de Vall-llobre i el Ritort, tots dos afluents del Ter per l'esquerra, mentre el vessant septentrional limita la Coma del Tec i l'oriental domina l'alt Vallespir, amb els Banys de la Presta i la vila de Prats de Molló, dins el terme de la qual hi ha les mines de Costabona, d'extracció de tungstè. A la capçalera del Vall-llobre, al terme de Setcases, el 1968 s'hi va inaugurar el refugi de Costabona. |
Historial toponímic
Costabona (18.3.1971), calleCostabona (30.10.1985)
| Serralada de plegament alpí d'Amèrica del Sud. Amb una llargada de 8.000 km i una orientació nord-sud, configura tot el relleu meridional del continent americà. * * * El carrer dels Andes es troba situat a la Plana del Pintor, en una zona de vies urbanes amb noms de serralades i relleus muntanyosos. |
Historial toponímic
Andes (29.12.1955), calleAndes (30.10.1985)