2024

Villarroel fou un militar, fill de militar gallec i de mare asturiana. El dia 11 de setembre de 1714, davant la feblesa de les defenses barcelonines i havent caigut ferits ell i Rafael Casanova, suggerí al coronel Ferrer que, seguint l'oferiment del duc de Berwick, toqués a capitulació per evitar el saqueig de la ciutat i l'assassinat en massa. Malgrat les seguretats donades per les forces felipistes, els caps militars que defensaven Barcelona i el mateix Villarroel van ser empresonats. Villarroel va ser tancat al castell d'Alacant, d'on passà al de la Corunya i al de Segòvia. Va ser alliberat arran de la pau de Viena.

És l'autora també de dues novel·les: Quan desperten els sentits (Tolosa, 1953) i Ombres i llum (Caracas, 1960).

Entrà al servei de la cort i entre 1541 i 1547 va ser mestre de patges del príncep Felip, el futur Felip II. Estudià grec i humanitats a Alcalá i acompanyà el príncep a Flandes el 1548. En retornar nou anys després, va fer estada a Barcelona i va promoure algunes edicions literàries castellanes. Nomenat cronista reial el 1587, la seva dependència exclusiva del mecenatge el portà a escriure elogis poètics en llatí al servei dels interessos del rei i de personatges influents en la política de l'època, com el duc d'Alba, en reivindicació de la campanya repressiva dels Països Baixos, o com Vaca de Castro i Pedro de la Gasca, en defensa de la pacificació del Perú. És autor de El felicísimo viaje del [...] Príncipe Don Felipe desde España a sus tierras de la Baja Alemania (Anvers, 1552), d'un alt valor documental, i d'unes cròniques en llatí sobre la conquesta del Perú.

Instal·lat a Barcelona, formà part de l'Escola de Mestres d'Obres des de 1853 i el 1856 restaurà l'església del Pi. És l'autor de l'absis de Montserrat i del primer projecte de la Sagrada Família, iniciat el 1882, projecte que l'any següent fou encarregat a Gaudí. Va ser president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya i director de l'Escola d'Arquitectura.

Va ser redactor de L'Avenç i de La Vanguardia, on exercí la crítica d'art. Defensor, amb Rusiñol, del moviment de l'art per l'art, esdevingué un dels iniciadors del modernisme català. El 1899 entrà de redactor en cap a La Veu de Catalunya i es convertí en el crític d'art més influent del país. Com a novel·lista és autor de Els sots feréstecs (1901), que trenca la tradició vuitcentista i enceta el corrent del modernisme anomenat naturalisme rural. Publicà encara dos reculls de contes Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909).

El carrer de Fortuny, en procés de formació durant els segles XIV i XV, prengué el nom de diversos propietaris, Llonch, Rosseta, Catllar o Descatllar. Al segle XVI, però, tot el trajecte, de l'actual placeta del Pedregar fins a la plaça de l'Àngel, es conegué com a carrer Nou fins que, quan el primer tros s'anomenà carrer de la Borriana, el carrer Nou quedà reduït a l'actual Fortuny.