PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

2024

Ciutat de Finlàndia. És la segona ciutat industrial del país, amb una gran indústria tèxtil -la més important dels països nòrdics- i paperera, que els últims anys han anat sent desplaçades per les noves indústries de les telecomunicacions i les tecnologies de la informació. És també un centre productor d'energia hidroelèctrica, aprofitant el desnivell entre els dos llacs de la ciutat. Carrer situat al barri de Nostra Llar, zona de vials amb noms de ciutats amb indústria tèxtil.

Historial toponímic

Tampere (24.11.1955), calle
Tampere (30.10.1985)

Pau Vila i Dinarès (Sabadell, 29 de juny de 1881 - Barcelona, 16 d'agost de 1980). Pedagog i geògraf.

De família de teixidors, va deixar els estudis per seguir l'ofici familiar, però el 1905, agullonat per la vocació pedagògica, i en contacte amb Ferrer i Guàrdia, va fundar l'Escola Horaciana. Aviat el seu caràcter inquiet el va dur a Ginebra, on el 1912 es diplomà a l'École des Sciences de l'Éducation; allà va descobrir l'escola geogràfica francesa de P. Vidal de la Branche i J. Brunhes, que el decantà decisivament cap a la geografia. El 1918 va ensenyar geografia als Estudis Normals de la Mancomunitat i el 1923 anà a Grenoble, a l'Institut de Géographie Alpine, a consolidar la seva formació científica.

A partir de 1926 s'orientà cap a l'àmbit comarcal i publicà obres com La Cerdanya, Les marques de Ponent, Comarca del Vallès i, sobretot, el Resum de geografia de Catalunya. Fruit de la col·laboració amb la Generalitat va ser la seva obra cabdal, La divisió territorial de Catalunya, publicada entre 1932 i 1937. Al final de la Guerra Civil s'exilià a Bogotà, on va ser professor de l'Escuela Normal Superior, però el 1946 va ser reclamat per l'administració veneçolana perquè fundés el departament de geografia i història de l'Instituto Pedagógico de Caracas. A Veneçuela, hi va viure molts anys, fins que, jubilat, va tornar a Catalunya el 1965, i encara va encetar una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans i el 1976 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.


Historial toponímic

Sur, ronda
Pau Vila (26.5.1977)

Editorial creada per la Colla de Sabadell, la tardor de 1924, al Marquet de les Roques, una masia fortificada d'estil modernista, propietat dels Oliver, en un sopar fundacional en què es varen reunir els joves de la Colla, Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal, amb els poetes Josep Carner, Guerau de Liost i Carles Riba, que avalaren la iniciativa. La Mirada es va estrenar el 1925 amb "L'any que ve", llibre d'acudits d'aparença gratuïta, amb il·lustracions deliberadament infantilitzants i maldestres, que revelava l'humor provocatiu que practicà el grup sabadellenc. El llibre va constituir un veritable escàndol i fins i tot algun diari va prohibir als redactors de parlar-ne. En la resta de títols editats, La Mirada apostava pels joves de la segona generació noucentista, al costat de les plomes més prestigioses del país que havien apadrinat la iniciativa editorial. Els divuit títols apareguts van ser impresos, amb el bon gust que l'acreditava, a l'obrador de Joan Sallent, sobre la maqueta i amb el logotip de Ricard Marlet.

Historial toponímic

Mirada (25.3.1987)

Riu del NE de la Península Ibèrica, el més cabalós de Catalunya, després de rebre les aigües del Cinca i el Segre. Ronda situada al barri de Torre-romeu, en una zona de carrers amb noms de rius.

Historial toponímic

Ebro (24.11.1955), ronda
Ebre (30.10.1939)

Ausiàs Marc (Gandia?, 1397 - València, 3 de març de 1459). Poeta valencià.

Conreà poesia de tema amorós, lluny de l'estil trobadoresc, que tingué una gran repercussió sobre la lírica castellana dels segles XVI i XVII.

Ordenat cavaller, participà en la vida militar de la corona al servei d'Alfons el Magnànim, a les campanyes de Còrsega i Sardenya, i del nord d'Àfrica.




Historial toponímic

Ausiàs March (últim quart del segle XIX)
Ausias March (27.5.1939), calle
Ausiàs Marc (30.10.1985)

Francesc de Tamarit i de Rifà (Barcelona, segle XVII). Polític, membre del Consell de Cent, el 1638 va ser escollit diputat militar de la Generalitat. El 1640 va ser empresonat per no oposar-se a la resistència de la població catalana a sostenir l'exèrcit reial, però el 22 de maig cinc-cents pagesos revoltats contra l'allotjament de tropes entraren a Barcelona i alliberaren Tamarit, la revolta culminà el 7 de juny amb el Corpus de Sang. Aquests fets provocaren la ruptura amb el comte-duc d'Olivares i la formació d'un consell de guerra per fer front a l'amenaça castellana. Proclamada la República Catalana per Pau Claris, president de la Generalitat, l'exèrcit català amb l'ajut de les tropes franceses va assolir la victòria el 26 de gener de 1641 a la batalla de Montjuïc. Tamarit va ser un dels principals artífexs d'aquesta victòria.

Historial toponímic

Tamarit, c. de
Tamarit (27.5.1939), calle
Tamarit (30.10.1985)

Pau Trullà i Burrut (Sant Vicenç de Calders, 1890 - Sabadell, 1971). Pagès de Sant Vicenç de Calders, al municipi del Vendrell, que el 1938, en plena Guerra Civil, va venir amb tota la família a refugiar-se a casa d'uns parents de la Creu Alta i aviat es va establir a Ca n'Oriac, quan al futur barri hi havia només algunes cases de pagès i extensos camps de secà. Trullà es dedicà a cultivar les escasses quarteres d'ametllers que anaven de l'actual ronda de Collsalarca fins al torrent del Capellà. A poc a poc van anar arribant nous veïns al barri provinents de les terres més pobres de l'Estat espanyol. La casa de Pau Trullà va ser un referent per als nouvinguts a un incipient barri mancat del mínim servei que el fes habitable, els oferí aigua del pou i cobert i els ajudà en tot el que estava les seves mans.

Historial toponímic

Pau Trullà (30.10.1985)

Els laietans eren un poble ibèric preromà, documentat des del segle II aC en fonts grecoromanes, que s'havia establert al Vallès, al Maresme, al Barcelonès i al Baix Llobregat, amb capital a la mítica ciutat de Laie.

Historial toponímic

Laietana (1925), pl.
Layetana, plaza
Laietana (30.10.1985)

Riu més cabalós de Catalunya, que històricament ha estat un obstacle natural a les comunicacions amb la Península. Passatge del barri de Torre-romeu, en una zona amb noms de rius.

Historial toponímic

Ebro (9.12.1965), pasaje
Ebre (30.10.1985)

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 29 d'octubre de 1899 - Berga, 3 de setembre de 1974). Escriptora.

En acabar l'escola a Girona volia dedicar-se a la literatura, però, davant la negativa del seu pare, l'escriptor Prudenci Bertrana, s'inicià en l'aprenentatge de la música a Barcelona. El 1923 se n'anà a Ginebra per continuar els estudis musicals. Hi va sobreviure tocant en hotels dels Alps i fins i tot arribà a crear una jazz band formada exclusivament per dones. Casada amb l'enginyer Denis Chauffat, el 1926 decidiren anar-se'n a viure a Tahití. D'aquella experiència en van sortir els reportatges que enviava a la revista D'Ací i d'Allà i el primer llibre, Paradisos oceànics. Retornada a Catalunya el 1930, continuà escrivint, fent conferències i col·laborant a Mirador, La Humanitat i a diverses publicacions. A quatre mans amb el seu pare, van escriure L'illa perduda, novel·la d'aventures amb elements propis del romanticisme. El 1935 se n'anà tota sola al Marroc per conèixer, deia, l'ànima de la dona musulmana. Fruit del viatge és El Marroc sensual i fanàtic. En esclatar la guerra torna a Barcelona i participa en la vida pública i en medis culturals i literaris afins a la República. És redactora en cap de Companya, la revista femenina del PSUC, en què col·laboren Mercè Rodoreda, Anna Murià, Carme Montoriol i M. Teresa Vernet. El 1938 emprèn el camí de l'exili, a Suïssa, i hi sobreviu amb tota mena de feines fins que aconsegueix col·laborar en la premsa i en la ràdio a Ginebra i a Lausana. L'experiència bèl·lica i la postguerra europea són recollides a les novel·les Camins de somni, Tres presoners i Entre dos silencis.

Retornada a Catalunya el 1949, escriu una biografia del seu pare, Una vida, i les pròpies memòries en dos volums, Memòries fins a 1935 i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, que va aparèixer pòstumament. Bertrana, esperit inquiet, va ser una personalitat insòlita en la literatura catalana del seu temps, pel seu esperit d'aventura i el caràcter cosmopolita, i per una visió del món que l'allunyava de l'encarcarada moral imperant a l'època.


Historial toponímic

Aurora Bertrana (29.4.1998)