2024

Joan Sallarès Castells (Sabadell, 4 d'abril de 1893 - 8 d'agost de 1971). Llibreter, escriptor i editor.

Començà a treballar als nou anys amb el seu pare, el pintor decorador Miquel Sallarès, però la mort prematura del progenitor l'inclinà cap al món de la impremta. Així, als 12 anys entrà d'aprenent al taller de Magí Ribera i més endavant passà per la Tipografia Vives, del carrer de Sant Joan, 24, i per la impremta de Joan Comas, la més important del Sabadell de l'època. I encara treballà en algunes impremtes més abans d'establir-se pel seu compte.

En els anys de la primera postguerra europea, Sallarès va obrir una llibreria a la via de Massagué, davant l'església de la Puríssima, i el 1927 es va traslladar al carrer Alt del Pedregar, 23, prop de la cantonada amb el que avui és carrer del Pedregar. La llibreria va ser punt de trobada de tota la intel·lectualitat sabadellenca, centre de tertúlia i de debat cultural. Va estar oberta fins al 1957, quan desaparegué amb les reformes del Passeig.

D'altra banda, Sallarès va ser un prolífic escriptor, que s'inicià el 1918 amb Flames d'amor i pietat, seguit d'El tribut (1922) i, entre d'altres, Diplomàcia (1938), El Joncar (1959), Jardí de nois i noies (1962), A l'ombra del campanar (1970). Va escriure també el Llibre de la llei i de la ciutadania (1933), el Primer diccionari català d'excursionisme (1959) i D'impremtes i d'impressors de Sabadell (1963). I encara va traduir dos llibres de Tolstoi: Abecedari de Tolstoi. Primer llibre de lectura per a ús de les famílies i de les escoles (1931) i el Segon llibre de lectura. Abecedari per a ús de les famílies i de les escoles (1938). Col·laborà amb Costa i Deu en la Biblioteca Sabadellenca, va fer crítica d'art al Diari de Sabadell i publicà articles diversos a la Revista de Sabadell, Sabadell Federal, L'Avenir, Garba i el Butlletí del Centre Excursionista de Sabadell, en què firmava els editorials amb el pseudònim d'Oriflama. De 1934 a 1936 va ser delegat de la Comissaria de Cultura de la Generalitat i com a tal va protegir el Museu de la Ciutat dels embats de la guerra i la revolució. En acabar la Guerra Civil, en un judici sumaríssim, un tribunal militar el condemnà a 30 anys de presó, pena que li va ser condonada gràcies a la intervenció de l'arxiprest de Sant Fèlix a instàncies dels seus amics sabadellencs.

Enric Granados i Campiña (Lleida, 27 de juliol de 1867 - al mar, prop de Dieppe, 24 de març de 1916). Compositor i pianista català.

Deixeble de Felip Pedrell, que tingué una gran influència en el jove Granados i l'apropà a la música popular i tradicional espanyola. A París, estudiant amb Bériot, va coincidir entre 1887 i 1889 amb el que fóra gran amic seu, Ricard Viñes, el gran pianista lleidatà que després s'alinearia amb els deixebles d'Erik Satie. De retorn a Barcelona començà una brillant carrera com a concertista, que el dugué per tot Europa. Però la consagració mundial l'assolí amb l'estrena de Goyescas a París. D'altra banda, juntament amb Albéniz, va ser el creador de l'escola catalana  moderna de piano, que ha donat figures tan rellevants com Frank Marshall, Alícia de Larrocha i Rosa Sabater. La seva obra mestra és la suite Goyescas, per a piano, estrenada el 1911, en la qual basà també l'òpera d'aquest mateix nom.

L'obra de Granados recull la gran tradició romàntica de Schumann i Chopin i la influència del nacionalisme musical tan en voga a  finals del segle XIX. Morí en el viatge de retorn de Nova York, quan el seu vaixell, el Sussex, va ser torpedinat al canal de la Mànega per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial.