PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

2024

Rosalía de Castro (Santiago de Compostel·la, 24 de febrer de 1837 - Padrón, 15 de juliol de 1885). Escriptora en llengua gallega i castellana.

La seva infantesa va estar profundament marcada per la seva condició de filla il·legítima, de mare soltera pertanyent a la vella noblesa gallega, i de pare seminarista que va accedir al sacerdoci. Es casà molt jove amb Manuel Murguía, un erudit cronista de Galícia, que la va animar a escriure en gallec, tot i que pels condicionaments de l'època la majoria de la seva obra sigui en castellà.

Va escriure dos llibres de poesia en gallec Cantares galegos i Folhas Novas, una visisó costumista del camp, el primer, i una meditació sobre la mort i la solitud, la saudade, propera a la literatura existencial, el segon. En castellà va publicar En las orillas del Sar, que la crítica ha associat a Bécquer. El 1867 va publicar la seva millor novel·la en castellà El caballero de las botas azules i pòstumament van aparèixer els Contos da miña terra. L'obra de Rosalía de Castro gira a l'entorn d'una visió costumista de la Galícia rural, d'una meditació metafísica existencial i de la denúncia de les condicions socials de la pagesia gallega que l'obliguen a emigrar.


Historial toponímic

Rosalía de Castro (29.4.1998)

Miquel Servet és el nom amb què és conegut el metge, teòleg i humanista Miguel Serveto Conesa (Vilanova de Sixena, Aragó, 29 de setembre de 1511 - Ginebra, 27 d'octubre de 1553).

El 1553 va publicar Christinismi Restitutio, obra teològica que contenia, però, una explicació de la circulació pulmonar o menor de la sang, descobriment que se li va atribuir fins a començaments del segle XX, quan es va saber que Ibn al-Nafis l'havia descrita tres-cents anys abans. D'altra banda, Servet hi mantenia posicions heterodoxes sobre la Trinitat i hi exposava doctrines properes al panteisme i a l'anabaptisme. Per tot això fou denunciat a la Inquisició de Lió, però aconseguí de fugir. De camí d'Itàlia s'aturà a Ginebra on fou reconegut per Calvino, que el féu empresonar. Sotmès a un procés arbitrari, fou condemnat per heretge i morí cremat el 27 d'octubre de 1553.


Historial toponímic

Miquel Servet (1925), c. de
Miguel Cervet (27.5.1939), calle
Miguel Servet, calle
Miquel Servet (30.10.1985)

Josep i Ramon Farguell i Montorcí (Berga, segle XVIII). Petits industrials cotoners. En Ramon, anomenat el Maixerí, entre 1790 i 1795 va construir la màquina de filar dita berguedana o maixerina, que donà un gran impuls a la indústria cotonera catalana.

Historial toponímic

Germans Farguell (1925), c. dels
Hermanos Farguell (27.5.1939), calle
Germans Farguell (30.10.1985)

Parc del centre urbà, el més extens de la ciutat, finalment aconseguit després d'una llarga etapa de reivindicacions veïnals, que es materialitzà amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.

Historial toponímic

Catalunya (1988)

Porto és la segona ciutat més gran de Portugal després de Lisboa. Es troba al nord del país, a la riba dreta del Douro, molt a prop de la desembocadura a l'Atlàntic. Centre d'una famosa comarca vinícola que exporta els seus vins arreu del món, és també un gran centre industrial força diversificat i històricament ha destacat per la puixança del seu comerç marítim. El 1996 Porto va ser declarada per la Unesco "Ciutat Patrimoni Mundial", sobretot pel seu nucli històric, i el 2001 va ser Capital Europea de la Cultura. El carrer de Porto es troba al barri de Can Llong, on els vials són dedicats a ciutats europees.

Historial toponímic

Porto (29.11.2000)

Eduardo Rosales y Gallina (Madrid, 4 de novembre de 1836 - 13 de novembre de 1873). Pintor castellà.

Format a l'Academia de San Fernando amb Federico de Madrazo, pertany a la primera generació de pintors d'història. Becat a Roma, es va apropar al realisme sense abandonar, però, el sentimentalisme religiós natzarenista. El 1864, sota la influència de Velázquez, va pintar El testamento de Isabel la Católica, que juntament amb Muerte de Lucrecia de 1871 són l'aportació més important de Rosales a la pintura d'història.


Historial toponímic

Rosales (finals segle XIX), c. de
Rosales (27.5.1939), calle
Rosales (30.10.1985)

Miquel Crusafont i Pairó (Sabadell, 3 d'octubre de 1910 - 15 d'agost de 1983). Paleontòleg.

Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona (1933), doctor en Ciències Naturals per la de Madrid (1955) i catedràtic de Paleontologia a la Universitat d'Oviedo i a la de Barcelona (1961). Especialitzat en l'estudi de mamífers fòssils i en l'Evolucionisme, va excavar jaciments al Vallès -particularment el de Can Llobateres, avui parc arqueològic i reserva d'excavacions de l'Institut de Paleontologia-, al Penedès i a d'altres indrets, i va publicar centenars d'estudis, entre els quals Los jiráfidos fósiles de España, El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallés-Penedés (amb Josep Fernández de Villalta i Jaume Truyols), A biometric study of evolution on fissiped carnivores. Va ser l'introductor a l'estat espanyol del pensament evolucionista de Teilhard de Chardin -que conciliava Darwin i la Bíblia-, al qual va dedicar diversos estudis: L'evolució avui, Evolución y ascensión.

El 1969 va crear l'Institut Provincial de Paleontologia, avui Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, amb seu a Sabadell, que conserva una de les col·leccions de mamífers fòssils més importants del món.


Historial toponímic

Miquel Crusafont (25.10.1995)
M. Crusafont i Pairó (31.1.1996)

Afecte i unió fraternals. Carrer de la primera promoció d'habitatges de la Concòrdia, construïts el 1954 per la Caixa de Sabadell, segons el projecte dels arquitectes Casulleras, Bracons i Vila. Tots els vials porten noms de virtuts i colors.

Historial toponímic

Hermandad (29.12.1955), calle
Germanor (30.10.1985)

A la Creu Alta, quan va néixer al segle XVIII per fer la competència als impostos de l'Ajuntament de Sabadell sobre els queviures, hi confluïen dos camins, el camí de Manresa o de Muntanya, que esdevindrà carrer Major, i el camí de Castellar, que amb el creixement del nou barri es convertí en carrer de Castellar. El camí de Castellar continuava cap al nord i franquejava la via, passava per darrere l'edifici de la Hidroelèctrica, a l'actual carrer de Valldaura, travessava el torrent del Capellà i el coll Salarca, fins que a l'alçada de Jonqueres un trencall baixava a can Salvi i a l'ermita de Sant Vicenç, però el camí de Castellar continuava fins a la Llanera i, passats els Belgues, baixava cap al molí d'en Mornau, recorria la façana del molí d'en Galí i els horts de la verneda de can Deu i arran de la riba dreta del Ripoll, pel Rieral, arribava a Castellar Vell, el nucli primitiu de Castellar. * * * Conegut també com a camí de Jonqueres, l'últim tram del carrer de Castellar, entre els carrers de Gambús i del Comte d'Urgell, des del 1925 fins al 1985 s'anomenà carrer de Jonqueres.

Historial toponímic

Castellar (annexat el 1904 amb la Creu Alta),c. de
Junqueres (últim tram) (1925), c. de
Castellar (27.5.1939), calle
Junqueras (últim tram) (27.5.1939), calle
Castellar del Vallès (tot el carrer) (30.10.1985)

Masia situada molt a prop del torrent de Colobrers, de teulada a doble vessant, amb un ample ràfec de cinc fileres de rajoles i teules, dues finestres tipus Renaixement i dues portes adovellades. És documentada des del segle XV com a can Moragues, però la masia ja existia força abans amb el nom de mas Vilanova. És una heretat molt extensa, enclavada en termes de Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d'Altura i Castellar del Vallès. L'esplanada del voltant de la masia va servir de camp d'aviació durant la Guerra Civil de 1936-39 i actualment es fa servir com a pista d'aterratge d'ultralleugers esportius. El carrer de Can Moragues es troba situat a Can Roqueta, barri en què les places i els carrers porten noms de masies del rodal.

Historial toponímic

Can Moragues (29.11.2000)