2024
| Riu del Ripollès, afluent per la dreta del Freser, que té la capçalera al cercle muntanyós format pel pic de Rus, el Puigllançada, el pla d'Anyella i la collada de Toses, drena la vall de Toses i en arribar a Ribes s'uneix al Freser. El carrer del Rigard es troba situat al barri de Torre-romeu, on la majoria de vials porten noms d'estanys i de rius. |
Historial toponímic
Rigard (29.4.1998)
| Ciutat d'Austràlia, situada a la costa sud-occidental, capital de l'estat de Victòria. És la segona ciutat del país i un gran nucli comercial i industrial, que concentra indústria química, aeronàutica, elèctrica, paperera, conservera i tèxtil. El carrer de Melbourne es troba situat al barri de Nostra Llar, on la majoria de carrers porten noms de ciutats amb indústria tèxtil. |
Historial toponímic
Melbourne (24.11.1955), calleMelbourne (30.10.1985)
| Gabriel Stanislas Morvay (Tarnow, 16 de juliol de 1934 - Sabadell, 16 de setembre de 1988). Pintor. Gabriel Morvay va néixer el 1934 a Tarnow, Polònia, on el seu pare, d'origen hongarès, era professor de l'Escola de Belles Arts. La seva mare, l'escultora Jadwiga Essers, pertanyia a l'alta burgesia polonesa. Als divuit anys, decidit a ser pintor, començà els estudis d'art a l'Acadèmia de Varsòvia que, en ple estalinisme, es movia dins la més estricta ortodòxia del realisme socialista. El 1958, aprofitant un viatge d'estudis que l'acadèmia polonesa havia organitzat a París, Morvay s'escapà del grup escolar i s'amagà a la capital francesa, aleshores en plena ebullició de modernitat. Vivia en una petita cambra a St. Germain i freqüentava les tertúlies de cafè dels voltants de l'École des Beaux-Arts. Aquell mateix any, allunyat ja del realisme socialista de l'Acadèmia polonesa que li ofegava la llibertat creadora, s'endinsava en la pintura informalista. D'altra banda, amb el certificat de refugiat que li concedí el govern francès, assumia la condició d'exiliat polític que ja no abandonarà mai. El 1959 va conèixer Antoni Angle i Vladimir Slépian, i en aquesta mateixa època havia descobert el vell Mikhail Larionov, que va instruir els tres joves en l'avantguarda russa tan desconeguda als cercles artístics europeus. La fascinació per les explicacions de Larionov va portar Angle i Slépian a experimentar la "pintura d'acció", el juny de 1960, al centre de París. La conseqüència va ser la creació a Sabadell del grup Gallot, el setembre d'aquell mateix any. Morvay va restar força a l'expectativa i només va participar ocasionalment en les accions del grup Gallot, però s'hi interessà pel que significava de reacció contra l'art esteticista i per la destrucció de la figura de l'artista-geni. Després de l'experiència dels Gallots, Morvay tornà a París. Va viure uns anys entre Sabadell i la capital francesa, exposà a la Sala d'Art Actual de Belles Arts i a la parisenca galeria Creuze. I durant un temps va fer de pintor ambulant a la plaça du Tertre. A la tardor de 1967, va tancar el seu apartament parisenc i, abandonant-ho tot, se'n va anar a Itàlia. Iniciava la seva vida errant, entre París (on havia d'anar sovint per renovar la documentació, fins que a mitjan anys 70 deixà de complir aquesta tràmits burocràtics i es convertí en un veritable apàtrida), Sabadell (a casa la família Balsach) i el nord d'Itàlia, primer a Gènova, Torí i Roma, i, ja en altres viatges, a Cremona i, sobretot, a Casalmaggiore. Entre 1970 i 1978 va viure a Sabadell, amb algunes escapades a París i Itàlia. Després dels anys d'abstracció informal, Morvay començà a desenvolupar en aquesta època un nou estil molt personal en què enmig de pinzellades expressionistes s'insinuava la vida de les formes. Als darrers anys, com ja havia avançat en el món sòrdid dels textos recollits a La chambre de Pauline, l'estil de la darrera etapa pictòrica de Morvay anirà derivant cap a un expressionisme més fosc, cada vegada més punyent. Al principi dels 80 desapareixia de Casalmaggiore i durant uns anys se'n desconeix el parador, fins que el 1986 es presenta sobtadament a París i retorna a Sabadell. El 1987 fa la darrera exposició, a la Galeria Quasar de Sabadell. Va morir a la nostra ciutat el 16 de setembre de 1988, a casa del seus amics Tàtum Fernàndez i Núria Taulé, que l'havien acollit durant la seva malaltia.
|
Historial toponímic
Gabriel Morvay (25.10.1995)
| Masia documentada des del segle XVI, avui enderrocada, que es trobava situada molt a prop de l'església de Sant Vicenç de Jonqueres i havia pertangut als Casamada. El carrer de Can Salvi es troba situat al barri de Can Roqueta, en què els vials porten noms de masies del rodal. |
Historial toponímic
Can Salvi (2.7.1964), calleCan Salvi (30.10.1985)
| Embassament del curs mitjà del Cardener a la vall de Lord, dins la comarca del Solsonès. Acabat de construir el 1997, amb una capacitat de 80 hm3 i una superfície de 300 ha, va inundar terres dels municipis de Navès, Guixers i una petita porció de Sant Llorenç de Morunys. * * * El carrer de la Llosa del Cavall es troba situat al barri de Torre-romeu, en una zona amb noms d'estanys i pantans. |
Historial toponímic
Llosa del Cavall (20.12.2001)
| Família de la noblesa sabadellenca documentada a la ciutat des del segle XIV, d'origen incert, que la tradició local feia de procedència germànica. Els Rifós ocuparen diversos càrrecs a la vila i prengueren diferents opcions polítiques, n'hi hagué de filipistes i d'austriacistes, entre aquests darrers destaca el canonge de la catedral de Barcelona, Francesc Rifós, partidari acèrrim de l'Arxiduc que fou desterrat a Viena en acabar la Guerra de Successió i ocupà càrrecs de confiança a la cort de l'Emperador Carles. |
Historial toponímic
Rifós (1954), pasajeRifós (30.10.1985)
| Família de polítics i banquers que governà Florència des del segle XV fins al XVIII. Foren, a més, gestors dels béns papals, capitans generals de l'Església, cardenals, papes -Lleó X (1513-1521) i Climent VII (1523-1534)- i mecenes de l'art florentí. Entre els més eminents hi ha: Cosimo de Mèdici, dit el Vell (Florència, 1389 - Careggi, Toscana, 1464), protegí les arts i les lletres, embellí la ciutat amb edificis notables i creà institucions culturals. Lorenzo de Mèdici, dit el Magnífic (Florència, 1449 - Careggi, Toscana, 1492), es convertí en un gran mecenes dels poetes, dels artistes i dels filòsofs; a les seves residències de Poggio i de Poggio Imperiale hostatjà les figures més rellevants del Renaixement. Anna Maria Lluïsa (1667 - 1743), la darrera dels Mèdici, cedí a la ciutat el patrimoni artístic familiar, amb la condició que no podia ser mai venut ni tret de Florència. |
Historial toponímic
Médici (29.12.1955), plazaMèdici (30.10.1985)
Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972). Escriptor, matemàtic i lingüista. Fill d'una família de vinaters reusencs, va viure bona part de la infantesa al camp i no va anar a l'escola fins als deu anys, fet que el marcarà i el portarà a considerar-se sempre un autodidacte. En plena guerra civil, la seva família es trasllada a Bordeus, on el seu pare ha estat nomenat canceller del govern espanyol. A França continua l'escolarització. Llegeix Beaudelaire, Valéry, Montaigne, Racine, els contemporanis Gide, Proust i els surrealistes, i aprèn anglès i alemany. El 1941 retorna a Catalunya. Després de tres anys de servei militar s'interessa per les matemàtiques i la pintura, i comença la carrera de Ciències Exactes, de la qual no s'arribà a llicenciar. En morir el seu pare el 1951, Ferrater es guanya la vida col·laborant en revistes i editorials, amb crítiques i traduccions. Quan treballa a la revista Laye, com a crític d'art, entra en contacte amb els cercles literaris barcelonins, fa amistat amb Carles Riba i els joves poetes Barral i Gil de Biedma, coneixences que l'apropen de nou a la poesia. El descobriment d'alguns escriptors anglesos, de Hardy a Auden i Shakespeare, alemanys com Brecht, francesos, italians i els poetes catalans i valencians medievals, especialment Ausiàs March, el porten a escriure en vuit anys, de 1958 a 1965, pràcticament tota la seva poesia. Publica Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966) i Les dones i els dies (1968), que recull els tres llibres anteriors. L'experiència de les relacions humanes, especialment entre homes i dones, no exemptes d'un erotisme franc, i el pas del temps són els temes constants de la seva poesia, francament insòlita en el panorama literari català de la seva època. Des de 1964, Ferrater s'interessa per la lingüística. Estudia Filologia Romànica i el curs 1968-69 és professor de Lingüística i de Crítica literària a la Universitat Autònoma que s'acaba d'estrenar al monestir de Sant Cugat. Escriu articles sobre lingüística a Serra d'Or i imparteix classes sobre gramàtica generativa transformacional del català. Escriu també articles de crítica i tradueix El procés, de Franz Kafka; El llenguatge, de Leonard Bloomfield, i Lingüística cartesiana, de Noam Chomsky. En castellà tradueix Hemingway, Weiss, Söderberg, Gombrich i Bierwisch. Morí a Sant Cugat el 27 d'abril de 1972. El carrer de Gabriel Ferrater es troba al barri de Can Deu, en una promoció d'habitatges en què els vials porten noms d'escriptors catalans. |
Historial toponímic
Gabriel Ferrater (28.11.1990)
| Masia del segle XIII, situada a l'anomenat pla de can Roqueta, que donà nom al barri. És documentada des de 1277 com a mas Roca, i al segle XIV ja era propietat de la família Roqueta, que la mantingué fins al segle XVII, quan amb la pesta de 1652 el jurats de la vila la van confiscar per allotjar-hi els empestats. Durant molts anys ningú no hi va voler treballar la terra fins que el 1676 la va comprar Ramon Alzina, hereu de ca n'Alzina de Polinyà. Encara el 1881 passà a mans del sabadellenc Joan Fontanet i actualment pertany a la família Barata. L'avinguda de Can Roqueta constitueix l'eix transversal del barri, format per places i carrers que porten noms de masies del rodal. |
Historial toponímic
Can Roqueta (9.12.1965), avenidaCan Roqueta (30.10.1985)
| Llac situat al nord-est de la ciutat de Banyoles, al Pla de l'Estany, d'uns 2 km de llargada, una amplada que oscil·la entre 720 i 235 m i una profunditat màxima de 62 m a la part meridional. L'estany es nodreix de les aigües subterrànies procedents del Llierca i de la riera de Borró. Desguassa per cinc canals, construïts fa segles i aprofitats per a la indústria, que originen el Terri. Són els recs de Guèmol, el Major, el de la Figuera d'en Xo, el d'en Teixidor i el de ca n'Hort, que travessen el nucli urbà. La Generalitat de Catalunya va declarar l'estany de Banyoles zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural. * * * El carrer de Banyoles es troba situat a Torre-romeu, en una zona amb noms d'estanys i pantans. |
Historial toponímic
Banyoles (20.12.2001)