Tots els articles
| Port i vall del Pirineu aragonès, al nord-oest de la vall d'Ordesa, on hi ha el naixement del riu Ara, que tradicionalment ha estat un pas fronterer amb França. L'orde dels Hospitalers van construir-hi l'hospital de San Nicolás al segle XII, que va mantenir-hi el poblement fins al segle XVIII, però avui la vall es troba completament deshabitada i només hi queden les restes de l'església i l'hospital i el pont romànic. |
Historial toponímic
Bujaruelo (29.12.1955), calleBujaruelo (30.10.1985)
| La font de la Roca es troba al barri de Torre-romeu, a la nova plaça urbanitzada a mitja pujada de la ronda de l'Ebre. El 1941 consta documentalment com a propietat de Joan Bayó, que la feia servir per proveir d'aigua la casa que hi ha a tocar, aleshores coneguda com a cal Policia i més tard com a casa de la Font de la Roca. Amb el temps, s'hi construí una bomba que feia arribar l'aigua dalt de la serra per omplir els safareigs on, per un mòdic preu, feien la bugada les dones nouvingudes al barri. |
Historial toponímic
Font de la Roca (28.4.2006)
| Ciutat francòfona de Bèlgica, a la província de Lieja. Ha estat un important centre industrial tèxtil llaner, reconegut internacionalment per les seves innovacions tecnològiques, fins a la segona meitat del segle XX en què la indústria tèxtil començà a declinar a tota la regió. Actualment ha reorientat la producció cap a noves indústries, principalment les relacionades amb l'aigua, que li han valgut el títol de Capital valona de l'aigua. El carrer de Verviers es troba la barri de Nostra Llar, on els vials porten noms de ciutats amb tradició tèxtil. |
Historial toponímic
Verviers (24.11.1955), calleVerviers (30.10.1985)
| Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956). Arquitecte, historiador de l'art i polític. Establert a Barcelona, construí, entre d'altres, la casa Martí (Els Quatre Gats) (1895), la casa Ametller (1900), la casa Macaya (1901), la casa de les Punxes (1905), en què harmonitzà formes medievals catalanes amb formes del gòtic nòrdic. Més endavant el seu estil s'anà diversificant, com la casa Company (1911) o la fàbrica Casarramona, de maó vist amb formes goticitzants (1913). Com a historiador de l'art, a part d'impulsar les excavacions d'Empúries mitjançant l'IEC, que presidí molts anys, va escriure L'arquitectura romànica a Catalunya, L'architecture gothique civile en Catalogne i L'escultura romànica a Catalunya. Diputat a corts per Barcelona, fou reelegit el 1917 i nomenat segon president de la Mancomunitat de Catalunya, al capdavant de la qual continuà i amplià l'obra d'Enric Prat de la Riba, en època de grans convulsions socials. |
Historial toponímic
Pau Iglesias (6.1.1937)Puig y Cadafalch (27.5.1939), callePuig i Cadafalch (30.10.1985)
| Nom amb què era conegut al segle IX el territori situat al nord de la Catalunya actual, conquerit pels francs a la Hispania musulmana, per tal de crear una zona de marca o frontera que els protegís de les ràtzies sarraïnes. La Marca Hispànica estava organitzada en comtats governats per comtes que eren designats pels reis francs. Va ser el comte Borrell II (947-992) qui va aconseguir la independència dels comtats catalans de la tutela dels monarques carolingis, l'any 987. |
Historial toponímic
Marca Hispánica (9.12.1965), plazaMarca Hispànica (30.10.1985)
| Riu dels Pirineus Orientals que neix a la Garrotxa, al grau d'Olot, i en un recorregut de 97 km solca la plana d'en Bas, passa per Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià i desemboca al golf de Roses, prop de Sant Pere Pescador. Per l'esquerra té d'afluents la riera de Bianya, el Llierca i el Borró, i per la dreta l'únic afluent amb una mica d'entitat és el Ser. El règim del riu és essencialment pluvial i l'aigua és escassament emprada per regar. La construcció del pantà d'Esponellà ha permès el regatge de 14.500 ha de la conca del riu que, d'altra banda, ha estat força aprofitat per la indústria a Sant Esteve d'en Bas, Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca i Besalú, que aprofiten la força hidràulica per a les fàbriques de teixits, gèneres de punt i paper. Històricament, el Fluvià ha constituït una important via de penetració de l'Empordà cap a l'interior de la Catalunya Vella. * * * El carrer del Fluvià es troba al barri de Torre-romeu, en una zona de carrers amb noms de riu. |
Historial toponímic
Fluviá (24.11.1955), calleFluvià (30.10.1985)
| Ciutat de la República Argentina i capital de l'estat. Centre industrial tèxtil. * * * El carrer de Buenos Aires es troba al barri de Nostra Llar, en què els vials porten noms de ciutats relacionades amb la indústria tèxtil. |
Historial toponímic
Buenos Aires (24.11.1955), calleBuenos Aires (30.10.1985)
| El parc de la Serra es troba al Districte 7 i té una zona verda de gairebé 23.000 metres quadrats de superfície. La urbanització va tenir lloc entre el 2002 i el 2004. Està situat entre el carrer de Susqueda, el passeig de Pedro Martínez i el cantó est del carrer de Sau, molt proper també a la plaça de Cristóbal Ramos. Es tracta d'un parc situat en una franja de terreny d'una amplada mitjana de 120 metres i una llargada de 850 metres, aproximadament, amb un pendent suau del vessant nord cap al sud. |
Historial toponímic
Serra (12.5.2006)
| Francesc Joan de Vergós i de Sorribes (Barcelona, 1570 - ?, segle XVII). Polític. Veguer de Barcelona el 1630, quatre anys més tard era l'enllaç entre el braç militar i el Consell de Cent. El 1640 va ser detingut i empresonat per mostrar-se contrari a les ingerències de la cort de Madrid en els afers catalans, però l'avalot popular del mes de maig d'aquell mateix any l'alliberà. Vergós formava part de la junta secreta del Consell de Cent que preparava la separació de Catalunya de l'obediència de Felip IV de Castella. Va ser administrador de les places de Barcelona durant la Guerra dels Segadors. |
Historial toponímic
Vergós (1925), c. deVergós (27.5.1939), calleVergós (30.10.1985)
| Muntanya de Castellar del Vallès, de 664 m d'altitud, situada al límit septentrional del terme que marca la divisòria amb el municipi de Sentmenat. Al cim del Puig de la Creu hi ha l'església romànica de Santa Maria, d'una sola nau de planta rectangular i volta de canó, documentada del segle XII, que amb el pas del temps ha sofert diverses modificacions, la darrera el 1941 quan amb la restauració de l'església s'aixecà el campanar actual. L'estada annexa a Santa Maria de la Creu va ser habitada per monges provinents del monestir de Sant Vicenç de Jonqueres, com testimonia un document de 1323. Segons la llegenda, és al cim del Puig de la Creu on va anar a morir el drac de Sant Llorenç del Munt, ferit de mort pel comte Sunifred. Aleshores, els habitants de la rodalia, agraïts per la desaparició de la bèstia que els tenia atemorits, van fer construir l'església de Santa Maria. |
Historial toponímic
Puig de la Creu (30.10.1985)