Tots els articles
| Pere Joan Vallcorba (Sabadell, 1654 - segle XVIII). Fuster d'ofici, va ser Conseller de la vila de Sabadell i el 1715 fou empresonat al baluard de migdia, a la presó militar de Barcelona, perquè Sabadell havia acumulat un deute de més de 500 liures de les quinzenades, les contribucions imposades per Felip Vè a la fi de la Guerra de Successió. |
Historial toponímic
Vallcorba (1925), c. deVallcorba (27.5.1939), calleVallcorba (30.10.1985)
| Portugal és un país de l'Europa sud-occidental, situat a l'oest de la península Ibèrica. Limita amb l'Estat espanyol per l'est i pel nord i amb l'oceà Atlàntic per l'oest i pel sud. L'Estat portuguès s'estén a més a les illes atlàntiques de les Açores i de Madeira. La capital és Lisboa i com a ciutats més importants hi ha Porto i Coimbra. Portugal ha estat un flux constant de civilitzacions. Durant els darrers 3.000 anys, fenicis, celtes, cartaginesos, romans, sueus, visigots i àrabs hi han deixat la seva empremta. Durant els segles XV, XVI i XVII Portugal va ser una gran potència econòmica i cultural, amb territoris colonials escampats arreu del planeta. L'idioma oficial és el portuguès, llengua romànica de la branca iberoromànica. I, tot i no ser oficial, també hi és reconegut el mirandès, llengua iberoromànica del subgrup asturlleonès, parlada a la regió de Trás-os-Montes, al nord-est del país. * * * Iniciat a mitjan segle XIX com a carrer d'en Santfeliu, el 1855 l'ajuntament presidit per Antoni Casanovas li donà el nom de Torrijos, el qual es mantingué fins al final de la Guerra Civil de 1936-1939, que es convertí en carrer de Portugal, en reconeixement de l'ajut donat per Oliveira Salazar als vencedors de la Guerra Civil. |
Historial toponímic
Santfeliu (mitjan segle XIX), c.Torrijos (1.9.1855), c.Portugal (24.11.1939), callePortugal (30.10.1985)
| Basílica de la Macarena, santuari marià situat al popular barri sevillà de la Macarena. El temple és de construcció recent, però la imatge de la mare de Déu és una talla del segle XVII o principis del XVIII i és la que dóna fama a la confraria de "Nuestra Señora de la Esperanza y Hermandad de Penitencia" fundada a finals del segle XVI. El carrer de la Macarena es troba situat al barri del Poblenou de la Salut, en què la majoria de vials porten noms de santuaris marians. |
Historial toponímic
Macarena (29.12.1955), calleMacarena (30.10.1985)
| Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 18 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922). Compositor i musicòleg. De nen ingressà a l'escolania de la catedral de Tortosa i va ser deixeble del mestre de capella Joan Antoni Nin. Establert a Barcelona el 1873, va ser pensionat per les diputacions de Girona i Tarragona per anar a Roma i a París, entre 1876 i 1878. Més endavant se n'anà a Madrid i el 1915 el van nomenar professor del Conservatori de la capital espanyola. Com a compositor és autor de diverses òperes: L'último abenzeraggio, Quasimodo, Cléopâtre, I Pirinei, basada en Els Pirineus de Víctor Balaguer i estrenada al Liceu el 1902, La Celestina, El comte Arnau, amb text de Joan Maragall; algunes sarsueles com La guardiola; poemes simfònics com La veu de les muntanyes, I trionfi, Excelsior; obres religioses com Al·leluia i diverses misses per a veus i orgue, i composicions de cambra. D'entre les obres musicològiques destaquen el Diccionario técnico de la música, el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles; el Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona; el primer estudi científic sobre la festa d'Elx, La festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol; la sèrie Músics vells de la terra, sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII; etc. Destacà també com a editor de música antiga culta o popular, en aquest sentit és notable el Cancionero Musical Popular Español, en quatre volums, que començà a publicar el 1919. Felip Pedrell va ser el fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a la resta de l'Estat espanyol. Renovà el llenguatge musical i va iniciar un teatre líric nacional hispànic. Els seus deixebles més notables foren Manuel de Falla, Enric Granados i Robert Gerhard. |
Historial toponímic
Felip Pedrell (1925), c. deFelipe Pedrell (27.5.1939), calleFelip Pedrell (30.10.1985)
Giovanni Boccaccio (Certaldo, Toscana, 1313 - 21 de desembre de 1375). Escriptor italià, precursor del Renaixement. És considerat, juntament amb Dante i Petrarca, un dels pares de la literatura en italià. Boccaccio va escriure en llatí i en italià. La seva obra més coneguda és el Decameró, que es va traduir al català l'any 1429 i que ha exercit una gran influència en la literatura catalana. Hi ha frases senceres extretes del Decameró de Boccaccio al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. |
Historial toponímic
Bocaccio (31.10.1973), calleBoccaccio (30.10.1985)
| Can Gambús és una masia del segle XIX situada a l'esquerra de la carretera de Terrassa, molt a prop del torrent de Vallcorba del Sot, en terres de la qual hi havia el mas Matalí, antigament mas Anglada, i el mas Guitart. Als voltants de can Gambús s'ha descobert un complex arqueològic excepcional, que abraça des del neolític mitjà (4000-3500 aC) fins a l'època visigòtica (segles VI-VIII dC), passant per un aqüeducte romà subterrani, d'uns 120 m de recorregut, a la zona del parc. |
Historial toponímic
Can Gambús (15.9.2006)
| La Valira és un riu pirinenc, afluent del Segre, que és el gran col·lector de les aigües d'Andorra. El constitueixen dos corrents principals, la Valira d'Encamp i la Valira d'Ordino, que s'uneixen entre les Escaldes-Engordany i Andorra la Vella; després d'aquest aiguabarreig, la Valira és anomenada també Gran Valira i desguassa per la dreta al Segre més avall de la Seu d'Urgell, passat Castellciutat. La Valira d'Ordino, dita també del Nord o de la Maçana, o més pròpiament ribera d'Ordino, neix amb el nom de torrent de Fontblanca al puig de Siguer, a la parròquia d'Ordino. |
Historial toponímic
Valira Baja (24.11.1955), calleValira Baixa (30.10.1985)
| Carrer d'accés a Can Deu, entrada simbòlica a un bosc amb diverses varietats d'espècies arbòries i arbustives que donen nom a les places i als carrers del barri. |
Historial toponímic
Portal de la Floresta (8.10.1970)
| Albert Luthuli (Bulawayo, Rhodèsia, 1898 - Stanger, Natal, 21 de juliol de 1967). Premi Nobel de la Pau. Professor i polític sud-africà, elegit cap d'una tribu zulú. El 1946 es va unir al Congrés Nacional Africà i liderà el moviment de lluita contra l'apartheid. Reiteradament empresonat, el 1960 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta contra la política de segregació. Morí a Sud-àfrica, atropellat per un tren, en circumstàncies poc clares. El carrer de Luthuli es troba a Castellarnau, barri en què la majoria de carrers porten noms de persones que s'han significat per la lluita a favor de la pau, la llibertat i la dignitat humanes. |
Historial toponímic
Luthuli (25.3.1987)
| Felip Benessat i Bayés (Sant Julià de Vilatorta, 2 de maig de 1815 - Sabadell, 29 d'abril de 1877), conegut com l'apotecari del Pou, fou farmacèutic, químic, taxidermista i sacerdot. Quan va morir el seu pare, la família abandonà la casa pairal de can Solà, al terme de Sant Julià de Vilatorta, i s'instal·là a Vic, on Benessat inicià els estudis de Farmàcia. Es llicencià el 1841 i aquest mateix any va obrir un laboratori de química a la capital osonenca. Més endavant, morta la seva mare i sense altres lligams familiars a la Plana, s'establí a Sabadell, on va obrir una farmàcia a la plaça Major, a casa del seu germà Ramon. A part de la química i la farmàcia, es dedicà també a la taxidèrmia. De les seves mans van sortir exemplars de més de 500 espècies destinats a col·leccions públiques i privades, que va dissecar amb procediments de creació pròpia. Com a farmacèutic va ser un dels primers a produir cloroform a gran escala i va idear un procediment per a l'obtenció aigües minerals artificials, que donà lloc a una pròspera indústria a la nostra ciutat. El 1851, quan l'escassa il·luminació urbana depenia dels tradicionals fanals d'oli, Benessat va aconseguir encendre tres fanals davant de casa seva amb el gas que va obtenir de residus tèxtils de llana. Esperonat per la troballa, l'any següent, amb l'enginyer Ridehart i el barceloní Francesc Prats, va muntar una fàbrica de gas que va fer possible la instauració del nou sistema d'enllumenat als carrers de Sabadell, sistema que només era a l'abast de les grans ciutats com Barcelona. Benessat mai no acceptà distincions ni càrrecs públics i el 1863 entrà al seminari de Barcelona per ser ordenat sacerdot. Des d'aleshores s'instal·là a la Casa de Beneficència, que ell mateix havia contribuït a fundar, com a simple capellà i infermer major, fins que hi morí el 1878. L'any 1886, l'ajuntament que presidia Jaume Molins va acordar donar el nom de Felip Benessat a un carrer de la ciutat. |
Historial toponímic
Felip Benessat (1886)Benesat (27.5.1939), calleBenessat, calleFelip Benessat (30.10.1985)