Tots els articles
| Sentiment de goig viu que sovint es manifesta amb signes exteriors. El carrer de l'Alegria és un dels vials de la primera promoció d'habitatges de la Concòrdia, construïts per la Caixa de Sabadell, segons el projecte dels arquitectes Casulleras, Bracons i Vila de 1954. Els vials de la nova urbanització portaven noms de virtuts i colors. |
Historial toponímic
Alegria (25.3.1987)
| Feliu (Cesarea de Mauritània?, segle III - Girona, 303). Màrtir cristià de probable origen africà. A principis del segle IV, juntament amb sant Cugat, van arribar a Barcelona disfressats de mercaders, en unes naus procedents de Cesarea de Mauritània, fugint de la persecució contra els cristians. Les poques dades que sabem de la seva vida ens són conegudes per una "Passio" tardana i per un himne litúrgic, on consta que era de Cesarea i que fou torturat i llançat a la mar. * * * El carrer de Sant Feliu es va iniciar el 1771, fora del portal de Sant Quirze, amb la construció de les primeres cases a l'anomenada era d'en Font. |
Historial toponímic
Sant Feliu (1771)Capità Biardeau (6.1.1937)San Félix (27.5.1939), calleSant Feliu (30.10.1985)
Narcís Casanoves i Bertran (Sabadell, primeria de febrer de 1747 - Vinya Vella, Esparreguera, 1 d'abril de 1799). Compositor i organista. El 1757 els seus pares el van portar a Montserrat on va cursar estudis eclesiàstics i la carrera de música, sota el mestratge dels pares Josep Martí i Benet Julià, i amb el del pare Benet Valls, que va ser el seu mestre d'orgue, instrument en què excel·lí com a intèrpret i va ser considerat un dels millors de la seva generació. Va compondre obra religiosa vocal, totes peces amb text llatí i una clara funcionalitat litúrgica: motets, responsoris, misses, vespres, magníficats, lletanies..., la majoria amb acompanyament orquestral. L'obra de Casanoves es caracteritza, d'una banda, per un estil polifònic amb textura de contrapunt, i de l'altra per un estil italianitzant, que sobresurt per la tècnica, l'originalitat i l'expressivitat. Va compondre també obres per a tecla, conservades en còpies manuscrites a l'arxiu de Montserrat, que servien per a l'estudi dels escolans i per a la pràctica dels organistes. Malgrat la senzillesa i l'economia de mitjans emprats, la música de Casanoves destaca per l'elegància i el refinament de la melodia i per l'expressivitat musical. Segons Felip Pedrell, d'entre la llarga llista d'obres religioses de Narcís Casanoves, sobresurten els Responsorios de Setmana Santa, la Missa en re major. Els últims anys de la seva vida va ser mestre dels escolans i mestre de capella. Casanoves va morir a Vinya Vella, un mas que els monjos tenien prop d'Esparreguera, on s'havia retirat a fer repòs per prescripció mèdica. |
Historial toponímic
Narcís Casanoves (25.3.1987)
| Carrer obert en terrenys que Antoni Casanovas i Ferran cedí el 1879 a l'Ajuntament per enllaçar l'estació de ferrocarril amb el c. de la Concepció, on el 1848 el seu pare havia construït un dels grans vapors de l'època. Es facilitava, així, la connexió de la indústria tèxtil sabadellenca amb la xarxa del transport ferroviari. |
Historial toponímic
Indústria (13.3.1881)Calvo Sotelo (27.5.1939), calle deIndústria (30.5.1979)
Concha Espina Tagle (Santander, 15 d'abril de 1877 - Madrid, 19 de maig de 1955). Novel·lista castellana. El 1909 va publicar la primera novel·la, titulada La niña Luzmela. El 1913 publicà La esfinge maragata, considerada la seva obra mestra i premiada per l'Acadèmia Espanyola. Continuà escrivint novel·les, com La rosa de los vientos (1915), El metal de los muertos (1920) i Altar mayor (1926), que va rebre el Premio Nacional de Literatura. També va ser autora de narracions curtes i de l'obra de teatre El jayón (1919). Quan esclatà la Guerra Civil encara continuà publicant, amb Esclavitud y Libertad, Retaguardia i La luna roja, entre d'altres. Després de la guerra, al 1940 es quedà cega, però encara publicà una última novel·la, anomenada El más fuerte, el 1947. |
Historial toponímic
Concha Espina (29.12.1955), calleConcha Espina (30.10.1985)
| Serra de l'Aragó, a l'àrida comarca dels Monegres, que separa les conques fluvials del Flumen i l'Alcanadre al nord-est, i del Gállego i l'Ebre al sud-oest. Format per plataformes escalonades, la serra culmina al pic de San Caprasio, de 811 m, i al Monte Oscuro, de 822 m. La serra d'Alcubierre va ser un dels escenaris en què s'estabilitzà el front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola. * * * El carrer d'Alcubierre es troba situat a la Plana del Pintor, en una zona de carrers amb noms de serres i muntanyes. |
Historial toponímic
Alcubierre (10.10.1958), calleAlcubierre (30.10.1985)
| Domingo de Guzmán (Caleruega, Burgos, 1170 - Bolonya, 1221). Fundador de l'orde dominicà. De família emparentada amb la noblesa reial, va estudiar humanitats, filosofia i teologia a Palència i s'ordenà sacerdot. Després de la croada contra els albigesos (1209-1213), va fundar a Tolosa, amb sis companys més, una petita comunitat de predicadors, que el 1220 transformà en un orde mendicant, dedicat a l'ensenyament i a la predicació. El papa Gregori IX el va canonitzar el 1234. Amb l'agregació de la Creu Alta a Sabadell, el 1904, van coexistir durant un temps dos carrers de Sant Domènec, l'un a la Creu Alta, que és el que encara hi ha avui, i l'altre al centre, a continuació del carrer de Sant Joan, que el 1910 l'Ajuntament va decidir de canviar per carrer del Doctor Puig.
|
Historial toponímic
Santo Domingo (annexat amb la Creu Alta, 1904), c.Domènec Tort (6.1.1937)Santo Domingo (27.5.1939), calleSant Domènec (30.10.1985)
| Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 13 de desembre de 1859 - Barcelona, 20 de desembre de 1926). Pedagoga i compositora. Atreta per la música de molt jove, seguí estudis de solfeig i piano amb Joan Pujol i, tot i que més endavant estudià pintura i escultura amb Modest Urgell i amb Torquat Tasso i que participà en algunes exposicions col·lectives, tota la vida professional la dedicà a la música i a la pedagogia musical. El 1900 publicà Cançons catalanes i el 1905 li van premiar unes Cançons infantils a la Festa de la Música Catalana; un nou recull de Cançons infantils, el 1908, va ser premiat als Jocs Florals de Girona. El mateix 1908 fundà a Barcelona l'escola de música Cultura Musical Popular, on s'ensenyava solfeig, vocalització i danses populars. L'escola originà, a més, una coral mixta infantil que actuava en asils, hospitals i presons. El 1917 impartí un curset de pedagogia musical a Barcelona i fou tal l'èxit que el Ministeri d'Educació li encarregà de repetir-lo a la Biblioteca Nacional de Madrid, amb el títol de "Perfeccionamiento de los cantos de las escuelas". En reconeixement a la seva tasca pedagògica, a Madrid li fou concedida la creu d'Alfons XII, que Narcisa Freixas refusà al·legant que ja es sentia prou honorada amb l'afecte dels infants. A part dels reculls de cançons, és autora de diverses sardanes i de la música de peces de teatre infantil. La seva aportació a la pedagogia musical adreçada als infants va ser precursora del moviment de renovació pedagògica. El 1928 es va publicar una edició d'homenatge de les seves obres musicals: Cançons infantils. Obres de Narcisa Freixas. Edició d'Homenatge. Amb un estudi introductori de Josep M. Petit i Freixas. El nom de Narcisa Freixas fou donat el 1928 al carrer que fins aleshores es deia travessia d'Illa i que popularment era conegut com a carrer del Mig Senyor. |
Historial toponímic
Illa (mitjan segle XIX)Mig Senyor [nom popular]Narcisa Freixas (7.1.1928), c. deNarcisa Freixas (27.5.1939), calleNarcisa Freixas (30.10.1985)
| Caps dels ibers ilergetes que es revoltaren en diverses ocasions contra els romans durant el segle III aC. El 205 aC, al capdavant d'un exèrcit format per ilergetes, ausetans i lacetans, Indíbil fou vençut i mort per les tropes romanes. |
Historial toponímic
Indíbil i Mandoni (1925), pl.Indibil y Mandonio (27.5.1939), plazaIndíbil i Mandoni (30.10.1985)
| Concepción Arenal de Ponte (El Ferrol, 31 de gener de 1820 - Vigo, 4 de febrer de 1893). Sociòloga, pedagoga i assagista gallega. Des de molt jove es rebel·là contra la marginació secular del sexe femení i reivindicà la igualtat d'ambdós sexes a tots els estadis de la societat. Ja als vint anys, contra la voluntat familiar, va entrar d'oient a la Facultat de Dret de Madrid, vestida d'home perquè les dones tenien vetat l'accés a la universitat. Va ser la primera dona a obtenir el títol de visitadora general de presons de dones, càrrec que va exercir entre 1863 i 1865. El 1868 va ser nomenada inspectora de cases de correcció de dones i el 1871 començà a col·laborar durant 14 anys a la revista La Voz de la Caridad, dedicada a estudis penitenciaris. L'any següent va fundar la Constructora Benèfica, societat que edificava cases barates per a obrers, i participà també en l'organització de la Creu Roja dels Socors per assistir els ferits de les guerres carlines. Va escriure nombrosos assaigs sobre el paper de la dona en la societat: La mujer del porvenir, La condición de la mujer en España; sobre l'educació de la gent: La instrucción del pueblo, i sobretot estudis sobre ciència penal, la seva producció més important i més coneguda, en què destaquen: El reo, el pueblo y el verdugo, La ejecución de la pena de muerte, Las colonias penales de Australia y la pena de deportación, El derecho de gracia ante la justicia, El delito colectivo i finalment, el 1877, publicà els Estudios penitenciarios. |
Historial toponímic
Almirall (annexat de Barberà el 19.2.1959), calleArenal (18.2.1960), calleConcepción Arenal (30.10.1985)