Tots els articles
| Poble del Sàhara Occidental, d'origen berber, ocupat pel Marroc després de la descolonització espanyola. |
Historial toponímic
Poble Sahrauí (28.6.2000)
| El pic de les Salenques, de 2.986 m d'altitud, es troba al terme de Bono, a l'Alta Ribagorça, i és un dels pics del massís de la Maladeta que limita la vall de les Salenques per una línia de crestes que superen els 3.000, com el pic de Russell (3.205 m), la cresta de les Tempestats (3.258 m) i el tuc de Mulleres (3.010 m). Les salenques són una espècie nana de salzes, pròpia de les àrees boreals i alpines. El carrer de les Salenques és al barri de Ca n'Oriac, en una zona de vials amb noms de muntanyes. |
Historial toponímic
Salenques (29.12.1955), calleSalenques (30.10.1985)
| Els estanys de Monestero són a la vall glacial de Monestero del municipi d'Espot, dins el Parc Nacional d'Aigüestortes, el més important dels quals enllaça amb l'estany de Sant Maurici. El carrer de Monestero es troba situat al barri de Torre-romeu, en una zona amb noms d'estanys i embassaments. |
Historial toponímic
Monastero (24.11.1955), calleMonestero (30.10.1985)
| Ciutat andalusa, capital de l'Andalusia oriental. Situada al peu de Sierra Nevada, a la confluència del Darro i el Genil. És un important nucli comercial, industrial i turístic. Històricament, fou la capital del Regne de Granada, últim reducte de l'Islam peninsular fins el 1492. Entre les construccions històriques de la ciutat destaca el palau de l'Alhambra, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1984, juntament amb el palau i els jardins del Generalife i el barri de l'Albaicín, i compta amb una gran catedral renaixentista. |
Historial toponímic
Granada (24.11.1955), plazaGranada (30.10.1985)
| Municipi del Vallès Occidental que s'estén des del vessant nord de la serra de Collserola fins a la depressió del Vallès, que constitueix el sector pla del terme. Confronta amb els municipis de Sant Quirze, Sabadell, Badia, Barberà, Ripollet, Montcada i Reixac, Barcelona i Sant Cugat. A més del poble de Cerdanyola, el terme municipal compta amb les urbanitzacions de Bellaterra, Montflorit, Can Cerdà, Can Fatjó dels Aurons, Serraperera, Terranova i el llogaret de Sant Iscle de les Feixes, amb l'església romànica del segle X. Cerdanyola és documentada per primera vegada l'any 975. En aquesta època era constituïda per una població dispersa en masies sense un nucli urbà consolidat. Dins la jurisdicció del castell de Sant Marçal, la vila era dividida en dues parròquies, la de les Feixes i la de Sant Martí. Durant la Guerra dels Segadors, els pagesos van cremar el castell de Sant Marçal, i un segle més tard, en el decurs de la Guerra del Francès, en represàlia per la derrota soferta al coll del Mas Bernat, les tropes franceses varen cremar dues esglésies i i uns quants masos del lloc. El castell de Sant Marçal o de Cerdanyola es troba damunt un petit turó a ponent del poble i va ser completament restaurat a finals del segle XIX per l'arquitecte Gaietà Buïgas que li donà un aire de palauet modernista. Va ser per aquesta època que Cerdanyola es convertí en un gran centre d'estiueig de la burgesia barcelonina, que hi féu construir moltes torres modernistes d'un alt valor arquitectònic. Molt poques, però, han sobreviscut la febre constructora de les darreres dècades. |
Historial toponímic
Sardañola (27.10.1960), calleCerdanyola (30.10.1985)
| És un país de l'Àsia central, fronterer amb l'Índia, el Nepal i Bhutan al sud, actualment englobat dins la regió de Chongqing a la República Popular de la Xina. El país és format per un extens altiplà que assoleix els 5000 d'altitud i es troba vorejat per les serralades més altes del món, entre les quals el Nan Shan al nord, el Karakorum a l'oest, l'Himàlaia al sud i les muntanyes de Sichuan a l'est. Tot aquest cércol muntanyós n'ha dificultat l'accés i n'ha fet una de les regions més remotes i desconegudes del món. Ben poc sabem del Tibet anterior al segle VII per manca absoluta de documentació escrita. A partir dels segles VII-IX, amb l'inici d'un procés d'unificació dels diversos principats feudals, s'obria un període monàrquic i s'establia la capital a Lhasa. Fou en aquesta època que, provinent de l'Índia, s'introduí i es va difondre el budisme que acabà imposant-se a les religions prebudistes autòctones, de tipus animista i creences cosmogòniques. Va ser també aquesta una època d'expansió militar cap a l'Àsia central. A partir del segle IX la fragmentació del regne promoguda pels nobles portà a la pèrdua de la unitat política i a l'aparició de les primeres comunitats monàstiques que s'acabaren imposant als senyors feudals. Al segle XVII s'inicià un període teocràtic que es mantingué fins a mitjan segle XX. El 1950 el Tibet va ser ocupat militarment per les tropes xineses i la insurrecció de la població, el 1959, acabà amb l'exili del dalai-lama i d'uns quants milers de tibetans que aconseguiren asil polític a l'Í ndia. |
Historial toponímic
Tibet (28.6.2000)
| Antiga ciutat ibèrica, en territori dels edetans, que correspon a l'actual Sagunt, al País Valencià. Constituïa un centre econòmic important com ho demostren les encunyacions monetàries, a nom d'Arse, iniciades al segle III aC. Les primeres informacions ben documentades sobre la història de la ciutat són les que fan referència a l'atac d'Anníbal al principi de la Segona Guerra Púnica i la defensa aferrissada dels saguntins, fidels a Roma. |
Historial toponímic
Sagunto (24.11.1955), calleSagunt (30.10.1985)
| Massís de la Serralada Ibèrica, de 2.315 m d'altitud, amb neus perpètues i tres circs glacials anomenats "hoyas", la de San Miguel, la de San Gaudioso i la de Morca. Es troba situat a l'oest de la vall del Jalón, a la frontera entre Aragó i Castella. El 1978, el Moncayo va ser declarat Parc Natural. * * * El carrer del Moncayo és al barri del Torrent del Capellà, en una zona amb noms de muntanyes, que s'estén fins a la Plana del Pintor. |
Historial toponímic
Moncayo (19.12.1955), calleMoncayo (30.10.1985)
Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, Aragó, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828). Pintor i gravador. Destaca per la seva capacitat d'invenció, per la renovació de recursos formals i pel gran domini del color, que en fan un pintor difícilment classificable dins els corrents del seu temps i precursor de les principals tendències posteriors: romanticisme, realisme, impressionisme, expressionisme, surrealisme. |
Historial toponímic
Goya (1925), c. deGoya (27.5.1939), calleGoya (30.10.1985)
| Regió natural i històrica de Catalunya, constituïda per una plana situada a més de 1.000 m d'altitud, al Pirineu axial. * * * El carrer de la Cerdanya es troba al barri de Ca n'Oriac, en una zona en què predominen els vials amb noms de comarques catalanes. |
Historial toponímic
Cerdaña (29.12.1955), calleCerdanya (30.10.1985)