PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

Tots els articles

Matilde Montcusí i Peyrí (Sabadell, 10 de juliol de 1919 - 8 de desembre de 1973). Artista de varietats.

Després dels estudis primaris, va anar a aprendre de cosir per ser modista, ofici que assolí ben aviat gràcies a la seva habilitat i al gust innat per la moda. En esclatar la Guerra Civil, es desplaçava cada dia a Barcelona a treballar en un gran taller de confecció d'uniformes militars per als soldats de la República. Acabada la guerra, s'introduí en el món de l'espectacle com a meritòria en la revista de la famosa Celia Gámez, però aviat destacà i creà el seu propi espectacle, que triomfà als principals teatres i sales de festes de Sabadell, Barcelona, Madrid, València, Bilbao, París, Lisboa i Oporto. Maty Mont va morir als 54 anys, afectada d'una leucèmia. El seu enterrament va constituir una gran manifestació de dol ciutadà.


Historial toponímic

Maty Mont (30.10.1985)

El riu Tort neix a Castellar del Vallès, molt a prop del turó del cementiri, passa per Puigverd, can Casamada, can Torrents, can Vilar i la torre del Canonge, i desguassa al Ripoll, passat el turó d'Arraona, al peu de l'antic castell. El curs baix del riu Tort és força tortuós i a l'alçada de la fàbrica Ricart feia una gran torta anomenada meandre del Toixó. Segurament aquesta configuració serpentejant originà el nom del riu.

Historial toponímic

innominat (annexat amb la Creu Alta el 1904)
Tejido (1.12.1939), pasaje
Riu Tort (6.9.1983)

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983). Escriptora.

Atreta des de molt jove per la literatura, començà col·laborant a revistes, com Clarisme, La Revista o la Revista de Catalunya, i publicant mitja dotzena de novel·les, influïda sobretot pel Grup de Sabadell, que de gran acabà rebutjant. Es tracta de Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936). El 1937 guanyà el Premi Crexells amb Aloma, publicada un any més tard. És l'única novel·la d'aquesta etapa que Rodoreda va reconèixer, un cop reescrita el 1969. Durant aquests anys va treballar en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i en la Institució de les Lletres Catalanes.

Al final de la Guerra Civil, com molts altres compatriotes que s'havien compromès amb la cultura i les institucions del país, va haver d'emprendre el camí de l'exili. Es refugià a Roissy-en Brie, un chateau-alberg prop de París que acollí molts escriptors catalans. Allí coincidí amb el sabadellenc Armand Obiols, que seria el seu company sentimental tota la vida i un crític lúcid i rigorós de la seva obra. És aquesta actitud crítica d'Obiols que portaria Rodoreda a un alt nivell d'exigència i a una reelaboració constant de les seves novel·les. A finals de 1939, la majoria d'escriptors de Roissy s'embarcaren cap a Amèrica, però Rodoreda i Obiols optaren per quedar-se a París. N'hagueren de marxar el juny de 1940, quan l'ocuparen els nazis. Aleshores fugiren a peu cap al sud, encalçats per l'aviació alemanya, en un dels episodis més tràgics que els tocà de viure. L'Obiols, el van internar en un camp de concentració prop de Bordeus i Rodoreda sobrevisqué a Llemotges. Un cop acabada la guerra europea, el 1946 pogueren tornar a París, on visqueren una situació molt precària que no facilitava gens la dedicació a la literatura. Però el 1954, Obiols aconseguí una plaça de traductor a les Nacions Unides, a Ginebra, i, amb la feina, una certa estabilitat econòmica, cosa que permeté a Rodoreda iniciar una etapa d'intensa creativitat.

El 1960, optà al premi Sant Jordi amb La plaça del Diamant -que presentà amb el títol de Colometa- i el 1961 hi participà amb La mort i la primavera. Però no va ser fins al 1966 que obtingué el Sant Jordi amb El carrer de la camèlies, sense que Rodoreda l'hi hagués presentada, perquè aquell any el premi es concedia a una obra editada. Mentrestant havia publicat La plaça del Diamant, el 1962, El carrer de les camèlies, el 1966, i successivament apareixien La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). El 1971 morí Armand Obiols, en una clínica de Viena, i l'any següent Rodoreda decidí retornar a Catalunya. Instal·lada a Romanyà de la Selva, acabarà Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980). Rodoreda morí a Girona el 1983 i, pòstumament, va aparèixer la novel·la inacabada La mort i la primavera.


Historial toponímic

San Paciano, calle
Sant Pacià (1981?)
Mercè Rodoreda (21.12.1984)

Riu d'Aragó, afluent de l'Ebre. Neix al Pirineu, entra al Somontano pels Mallos de Riglos i desemboca a l'Ebre prop de Saragossa. El carrer del Gállego es troba situat a Torre-romeu, en una zona amb noms de rius i estanys.

Historial toponímic

Gállego (24.11.1955), calle
Gállego (30.10.1985)

Illa de la mar Tirrena, a la Campània, situada entre el golf de Nàpols i el de Salern. De caràcter muntanyós i litoral espadat, només té dos ports, Marina Grande i Marina Piccola. Les dues poblacions més importants són Capri i Anacapri. Fou habitada des del IV mil·lenni, en què s'hi desenvolupà una cultura d'influència balcànica. Hi van passar els grecs, en resten algunes inscripcions, i els romans. Durant la dominació romana, Capreae, va ser residència de molts emperadors, entre els quals August i Tiberi. Encara va pertànyer als monjos de Montecassino i a la república d'Amalfi i el 1284 fou conquerida pels catalans. Alfons el Magnànim la va incorporar finalment a la corona de Nàpols. * * * El carrer de Capri es troba al barri dels Merinals, en una zona on predominen les places i els carrers amb noms d'illes.

Historial toponímic

Capri (1991)

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 21 de gener de 1937 - Barcelona, 21 de novembre del 2000). Polític, economista i escriptor.

Va ser ministre de Sanitat amb el govern socialista, de 1982 a 1986, catedràtic de la Universitat de Barcelona i rector de la Universitat Menéndez y Pelayo. Va ser un ferm defensor del diàleg per assolir la pau al País Basc. Morí assassinat per membres d'ETA el 21 de novembre del 2000.


Historial toponímic

Ernest Lluch (20.12.2001)

La quadra de Riu-sec, documentada des del 995, es va incorporar a Sabadell el 1471, com a compensació pel suport que la vila havia donat a Joan II, en contra de la Generalitat, durant la Guerra Civil Catalana de 1462 que s'inicià amb la revolta dels remences. L'església romànica de Sant Pau de Riu-sec, antic priorat i parròquia consagrada el 1504, havia pertangut als templers i al segle XIV va passar a l'orde militar dels Cavallers de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Historial toponímic

Riusech (proposta de 1907), c. de
Riusech (27.5.1939), calle
Riu-sec (30.10.1985)

Advocació mariana, originària de Barcelona, lligada a l'orde dels mercedaris. Entre 1249 i 1267, al carrer Ample barceloní, s'erigí el primer temple, que fou totalment renovat el 1765 amb l'edifici barroc actual, obra de Josep Mas. La imatge de la Mercè és una talla gòtica del segle XIV, probablement de Pere Moragues. El 1637 va ser proclamada patrona de Barcelona pel Consell de la ciutat. El carrer de la Mercè es troba situat al barri del Poblenou de la Salut, on la majoria de carrers són dedicats a santuaris marians.

Historial toponímic

Merced (29.12.1955), calle
Mercè (30.10.1985)

Galileo Galilei (Pisa, 15 de febrer de 1564 - Arcetri, Toscana, 8 de gener de 1642). Físic i astrònom italià, descobridor dels cràters de la lluna, dels satel·lits de Júpiter i de les fases de Venus. La defensa del sistema eliocèntric -que la terra gira al voltant del sol i no a l'inrevés- li ocasionà problemes amb la Inquisició, que l'acusà d'heretge i l'obligà a abjurar els seus "errors" si no volia ser cremat a la foguera. Consumada l'abjuració, Galileu hi afegí amb veu gairebé imperceptible: "Eppur si muove", que venia a dir que malgrat tot la terra es movia. Amb Galileu naixia la ciència moderna i començava a recular l'obscurantisme.

Historial toponímic

Galileo (1970), plaza
Galileu (30.10.1985)

Antoni de Capmany de Montpalau i Surís (Barcelona, 24 de novembre de 1742 - Cadis, 14 de novembre de 1813). Historiador, filòleg i polític.

Estudià Lògica i Humanitats al Col·legi Episcopal de Barcelona. Als 18 anys ingressà a l'exèrcit i el 1762, amb el grau de sotstinent, participà en la guerra contra Portugal. Abandonada la carrera militar, s'instal·là a Madrid el 1775, on ocupà diversos càrrecs públics: secretari de la Real Academia de la Historia de Madrid, censor de periòdics i col·laborador del ministeri de finances. Va ser director de l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya i diputat de l'Ajuntament de Barcelona a Madrid, a part de mantenir una relació constant amb la Junta de Comerç de Barcelona, que el 1777 li va encarregar l'estudi de l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. Va ser també membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Capmany fou un precursor de la Renaixença catalana del segle XIX, sobretot pel seu interès per la història i per les institucions catalanes medievals.

La seva obra fonamental és l'edició de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), màxim exponent de la historiografia catalana del segle XVIII.


Historial toponímic

Capmany (abans de 1872), c. de
Campmany (27.5.1939), calle
Capmany (30.10.1985)