PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

Article Opinió

La nit, el carrer i la ira també són nostres, per  Itziar Pedrera Rojo

RABIA DESARROLLO72ACOP 870x870
 
 
 

La nit, el carrer i la ira també són nostres 

 per Itziar Pedrera Rojo

A les dones se'ns ha negat tant històricament, que no hem tingut accés ni a la ràbia. Itziar Cantero Rojo, psicòloga clínica, aborda la necessitat de recuperar la ira i del rol de víctimes.

RABIA DESARROLLO72ACOP 870x870Il·lustració de Senyora Milton

A les dones se'ns ha ensenyat a triar, entre el tu i el jo, sempre el tu; entre el teu benestar i el meu, sempre el teu. El cost és l'autoimmolació, la renúncia al desenvolupament personal, el quedar-nos petites i vivint en un món encongit, el renunciar a la ira que ens aboca a sentir-nos víctimes, injustament tractades, impotents, i ressentides. Implicant una gran quantitat d'irritació, perdent la força que ens dóna l'empipament i vivint sota l'allargada ombra de la culpa. Perquè malgrat no donar-nos el dret d'enfadar-nos amb orgull i amb permís, ens sentim culpables només per sentir-ho, conscient i inconscientment. Per tot això i per poder seguir aguantant, gran quantitat de dones viuen regulades per la medicació, antidepressius i ansiolítics. Ho deia un eslògan del 8 de març: “Més feminisme, menys Prozac”

Renunciar a la nostra ira ens converteix en víctimes sotmeses. Si som víctimes, no podem decidir, ni canviar, només esperar a la bona fortuna, al fet que l'altre/l'altra es posi en el meu lloc, al fet que se n’adoni que ha de canviar. Si som víctimes no estem en posició de decidir, anem a deixar que decideixin per nosaltres.

Si som víctimes som no responsables, ens estalviem el treball de pensar, de decidir i de posar en pràctica. Evitem la interlocució activa, transparent i responsable amb l'altra/l'altre, ens estalviem la negociació. La víctima acumula milers de raons que justifiquen el seu sentiment de greuge. La posició de víctima és un parany mortal.

Volem poder decidir i ser responsables de la nostra vida i, per a això, necessitem poder explicar també amb la força de la nostra ira. Perquè la ira, ben gestionada, és energia poderosa i autoafirmant, és direcció, és resistència i és embranzida. L'empipament ens ajuda a distingir, a triar, a decidir, a dibuixar el canvi i a realitzar-ho. A  les dones del segle XXI ens toca reconciliar-nos amb ella, rescatar-la, legitimar-la i aprendre a gestionar-la bé. Ells manen i nosaltres obeïm. Per això, ells s'enfaden i nosaltres ens empassem els empipaments prohibits.

Renunciar a la ira ens converteix a les dones en víctimes sotmeses sense capacitat per decidir.”

Però, deia el poema de León Felipe que cantava Soledad Bravo, «yo no quiero que me arrullen con cuentos, que no quiero que me sellen la boca con cuentos, que no quiero que me entierren con cuentos y que vengo de muy lejos y me sé todos los cuentos». Necessitem amb urgència generar una nova narrativa més justa i veraç amb les dones. I fins i tot amb els homes. Una narrativa en la qual no desplacem, no projectem, en la qual no hagi triats per Déu ni serves del mateix. Una narrativa en la qual ells i nosaltres afeixuguem amb la nostra fragilitat i la nostra ambició.

La renúncia, la dimissió, no poden ser l'eix articulador de la vida de les dones. La resistència, la consistència, la presència, sí. Conjugar la primera persona del singular és un aprenentatge necessari. Les primeres interessades? Nosaltres, clar. Els majors resistents al canvi? Ells. Perquè perden la tarifa plana que tenien amb nosaltres. Però, amb guany i tot, nosaltres ho abordem amb por. I si per posar-me tesa em quedo més sola que la una? Sembla que nosaltres també sentim que ens quedem sense cobertura si ells s'enfaden i ens deixen. Quantes vegades ens han repetit que sense ells no som res i com de real ha estat, fins quan no podíem ni treure diners del banc sense la seva signatura.

Però ara, des de fa poc, tenim raons i horitzons per poder reafirmar-nos sense por de la fallida, a l'ostracisme, al fracàs, a la solitud. Per què? Perquè les nostres narratives estan canviant, ja no són “cuentitos” que ens amanyaguen. A més no volem seguir fent-nos les dorments dormides. Perquè comptem amb l'amor a la vida de les altres que ens acompanyen bé, en dansa bella, compartint la lliure i meravellosa sensació de que aquest món és també nostre i l’anem a millorar: “Gustatzen ez zaiguna aldatzera goaz!”

Perquè reconeixent la nostra potència vital, deixant-nos-la sentir, ira inclosa, trobem sentit, desig i direcció. No només l'amor és font de llum i d'energia, també ho és el dissentir i el desacord. Cadascuna som un ésser de llum que tendeix a l'infinit, que ni pot ni ha de deixar de tendir al més enllà que sigui possible. Aquest és la nostra destinació humana: desenvolupar, desembolicar, propulsar la vida deixant enrere el que ens retalla i minimitza.

Les dones som éssers individuals no éssers nascuts per diluir-se en un nosaltres, ni per pertànyer a uns altres. Les dones busquem a les altres i als altres per ser més, no per ser menys. Si ens aparellem ho fem també per ser més, perquè la parella sigui més i per sentir, a estones, que som molt més que dues, que també és molt grat.

L'empatia, la sensibilitat, la generositat, l'amor a la vida, són desenvolupaments a celebrar, a aplaudir, a valorar i a utilitzar millor, posant-les al servei de nosaltres mateixes, de la nostra cura, del nostre desenvolupament personal. Aquest model de bona dona, perquè no ens facin víctimes, cal completar-lo integrant també la ràbia i l'empipament com a inexcusables d'estar viva, gestionant-los amb intel·ligència per guanyar autoritat i força. Llavors sí, és perfecte.

Aquí les dones del segle XXI seguim amb el treball de construir i viure dins d'un ideal de ser dona que ens faci justícia i ens potenciï fins a l'infinit i més enllà. No més retallades. És tasca, és treball, però per a un goig major de ser dona lliure. A més a més, treball sempre ens ha sobrat, però a treballar per a nosaltres sí anem a aprendre, amb l'inestimable suport i ajuda de les altres, que m’ovacionaran quan necessiti, que em reconeixeran quan em sigui necessari, que esperen a que arribi, per celebrar juntes l'alegria de la fita aconseguida, ser reals, consistents, presents, potents i veritables.

Som molt més que quan comencem! Jo no sóc aquesta. A qui li importa. A la meva manera. Ja no sóc una nina vestida de blau, ni m'oprimeix la talla 36. I el que ens queda per cantar! Quina alegria, quin xivarri!

extret de: https://www.pikaramagazine.com/2019/11/la-noche-la-calle-y-la-ira-tambien-son-nuestras/

 

Etiquetes: drets civils i genere, gènere,, LGTBI,, feminismes, Sabadell, Article Opinió, butNOVEMBRE19, dona