2024
| Joan Pere Fontanella (Olot, 22 de juliol de 1576 - Perpinyà ? 1649). Jurista i polític. Va estudiar a Barcelona, ciutat on s'establí i adquirí prestigi com a jurisconsult; de fet va ser un dels pocs juristes catalans de l'època amb prestigi internacional. Publicà diverses obres, que edità també a Ginebra, Venècia i Lió, en què feia una síntesi entre el dret comú i el dret català, considerades una autoritat jurídica fins a la compilació de 1960. Assessor jurídic de la Generalitat i del Consell de Cent i ambaixador d'ambdues institucions a la cort reial, tingué un paper destacat en la crisi de relacions entre Catalunya i la corona, que culminà amb la secessió de 1640. El novembre de 1640 va ser elegit conseller en cap del Consell de Cent barceloní i va participar amb Pau Claris i el grup francòfil de Barcelona en les converses amb el govern francès que van portar a la proclamació de la República Catalana i a l'aliança amb França. Dos mesos més tard, va intervenir en el consell de guerra que preparà la batalla de Montjuïc, en què les tropes francocatalanes van derrotar les castellanes el 26 de gener de 1641. En acabar el seu mandat al consell, Fontanella s'anà retirant de la política i el setembre de 1649, malgrat la prohibició del Consell de Cent, que el declarà traïdor, abandonà Barcelona per temor a un setge a les acaballes de la Guerra dels Segadors. |
Historial toponímic
Fontanella (1925), c. de
Fontanella (27.5.1939), calle
Fontanella (30.10.1985)
| Poble de la Vall Fosca, al municipi de la Torre de Cabdella, situat a la confluència del riu Cabdella, nom que pren la capçalera del Flamicell, i el riu Riquerna. Un quilòmetre aigües avall hi ha la central hidroelèctrica de Cabdella, la més antiga del Pallars, que aprofita l'aigua de l'estany Gento. Sant Vicenç és l'església parroquial romànica de Cabdella. Documentada des del 1042, és d'una sola nau reforçada amb arcs torals, d'absis semicircular i coberta d'aresta. La porta presenta dos arcs de mig punt adovellats i sota la cornisa hi ha un fris d'arcuacions planes amb doble relleu, que l'emparenta amb les romàniques de la vall de Boí. * * * El carrer de Cabdella es troba al barri de Torre-romeu, en una zona en què predominen els vials amb noms d'estanys i embassaments. |
Historial toponímic
Capdella (9.12.1965), calle
Cabdella (30.10.1985)
| Lluís Millet i Pagès (El Masnou, 1867 - Barcelona, 1941). Músic. Fundador, amb Amadeu Vives, de l'Orfeó Català i creador de la Revista Musical Catalana. Va ser catedràtic de l'Escola Municipal de Música i mestre de la capella de Sant Felip Neri i de l'escolania de la Mercè. És autor de cançons per a veu i piano i d'obres corals com "El cant de la senyera", sobre un poema de Joan Maragall. Harmonitzà moltes cançons populars catalanes i va escriure un parell de llibres i diversos articles sobre el cant popular. |
Historial toponímic
Luis Millet (29.12.1955), calle
Lluís Millet (30.10.1985)
| Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 14 de gener de 1901). Historiador, escriptor i polític progressista. Fill d'un metge liberal, que morí essent ell molt petit, inicià estudis de Dret, però els abandonà aviat per dedicar-se al periodisme i la literatura, decisió que provocà la ruptura amb la seva mare, que el desheretà. Va col·laborar en diaris liberals com El Constitucional i s'inicià en la literatura escrivint drames històrics seguint el corrent romàntic de l'època. Com a historiador, més que un investigador erudit, va ser un divulgador romàntic de la història de Catalunya. Va escriure Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, Instituciones y reyes de Aragón, entre altres. A Barcelona va fundar el diari La Corona de Aragón, d'ideologia progressista, en què feia manifestacions d'adhesió al passat nacional de Catalunya i exigia una descentralització per als territoris de l'antiga corona catalanoaragonesa. Va col·laborar en la restauració dels Jocs Florals i hi participà assíduament. A partir de 1868, amb Don Joan de Serrallonga, la seva producció dramàtica fou escrita en català. Entre les obres més conegudes hi ha: Les esposalles de la morta, Raig de Lluna i Los Pirineus, musicada per Felip Pedrell i traduïda al castellà, a l'alemany, a l'italià i a l'occità. |
Historial toponímic
Víctor Balaguer (31.10.1973), calle
Víctor Balaguer (30.10.1985)
| El Puigmal, amb 2.913 m, és el cim més alt dels Pirineus Orientals. Es troba situat entre el terme municipal de Queralbs, al Ripollès, i Er, a l'Alta Cerdanya, i forma part del cercle de cims que envolten la vall de Núria. * * * El carrer del Puigmal és al barri de Ca n'Oriac, en una zona de carrers amb noms de muntanyes que s'estén fins a la Plana del Pintor. |
Historial toponímic
Puigmal (9.12.1965), calle
Puigmal (30.10.1985)
| Marco Polo (Venècia, 15 de setembre de 1254 - 8 de gener de 1324). Viatger i aventurer venecià. Als 17 anys va acompanyar el seu pare i el seu oncle en una ambaixada prop del Gran Khan encarregada pel papa Gregori IX. El 1271 van emprendre el viatge per Armènia, Pèrsia i l'Afganistan, s'endinsaren al desert del Gobi i, a través de les estepes mongòliques, arribaren a la Xina i a Pequín, el 1275. S'hi van estar 16 anys, sota la protecció del Gran Khan, que els confià diverses missions a Yunnan, al Tibet, a Annam, a la Cotxinxina i a Mangi. Amb l'encàrrec d'acompanyar una princesa xinesa a Pèrsia, retornaren el 1291 per mar, vorejant el sud de Malàisia i l'Índia fins a Pèrsia, on visqueren nou mesos a la cort. Van arribar a Venècia per terra, via Constantinoble, el 1295. Des de la presó, a Gènova, va dictar les memòries del viatge a un escrivent, que les va transcriure al francès amb el nom de Livre des merveilles du monde. Al segle XIV van ser traduïdes al català com a Viatges de Marco Polo. |
Historial toponímic
Marco Polo (1970), pasaje
Marco Polo (30.10.1985)
Nom del propietari que hi edificà les primeres cases. |
Historial toponímic
Cases d'en Font (després de 1772)
Font (últim quart del segle XVIII)
Gitanos (nom popular)
Font (27.5.1939), calle
Cardenal Gomá (1941), calle
Font (18.7.1979)
| Colòmbia és una república d'Amèrica del Sud, situada entre el mar Carib i l'oceà Pacífic, que limita a l'est amb Veneçuela i el Brasil, al sud amb el Perú i l'Equador i a l'oest amb Panamà. La capital és Bogotà i el castellà és la llengua oficial, però hi ha una gran varietat de llengües ameríndies, de les quals el txibtxa, l'arauac, el quítxua i el carib són les que compten amb més parlants. Entre 1200 i 1510 es formaren les grans cultures precolombines, d'un grau de civilització molt avançat, com la dels quimbayas, tribus quítxues de l'Alt Cauca i de la serralada central, o els txibtxa o muisca, de l'altiplà. L'arribada dels exploradors espanyols el 1510 marca l'inici de la davallada d'aquests pobles precolombins, que foren sotmesos o anorreats. Els espanyols hi van construir assentaments, que amb el temps van esdevenir les províncies de Nueva Granada, convertides en virregnat el 1717. El moviment independentista, liderat per Simón Bolívar i Francisco Santander, va assolir el seu objectiu el 1819, quan N ueva Granada es convertí en la república federal de la Gran Colombia. * * * El carrer de Colòmbia es troba situat al barri dels Merinals, en una zona de vials amb noms de països americans. |
Historial toponímic
Colombia (10.10.1958?), calle
Colòmbia (30.10.1985)
| Dansa popular catalana, ballada per un nombre indeterminat de dansaires, agafats per les mans i formant rotllana. En documents antics apareix escrit "cerdana", cosa que sembla situar-ne l'origen a la Cerdanya, però no s'ha pogut certificar aquesta procedència. Sigui com sigui, a mitjan segle XIX només es conservava a l'Empordà i va ser en Pep Ventura qui adoptà i reformà la tenora, ajustà els instruments de la cobla i en dignificà el repertori. La sardana no arribà a Barcelona fins al final del XIX, promoguda per empordanesos residents a la ciutat, i fou adoptada pel catalanisme arran de la victòria electoral del 1902. A partir d'aleshores Barcelona féu de trampolí per dur la sardana a les altres comarques. |
Historial toponímic
Sardana (23.12.2005)
Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny de 1910 - Lió, 28 de juny de 1960). Historiador. |
Historial toponímic
Vicens i Vives (25.3.1987)