Tots els articles

Sven Olof Joachim Palme (Estocolm, 30 de gener 1927 - 28 de febrer de 1986). Polític socialdemòcrata suec.

Va ser primer ministre entre 1969 i 1976, i fou reelegit el 1982. Morí assassinat a trets, en ple centre d'Estocolm, el 28 de febrer de 1986. Va destacar per la seva posició obertament contrària a la guerra del Vietnam i a l'apartheid de Sud-àfrica, i per organitzar actes de solidaritat amb els presos polítics de la dictadura franquista.

El carrer d'Olof Palme es troba al barri de Castellarnau, en què la majoria de vials porten noms de persones que s'han significat per la lluita a favor de la llibertat i la dignitat humanes.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda, 2 de gener de 1997). Lingüista i filòleg.

Va estudiar a la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. De 1926 a 1930 va completar estudis a diverses universitats europees, Montpeller, Madrid, Zuric, París, i aprofundí en el coneixement de la lingüística germànica i de la indoeuropea en general, i en el de llengües modernes eslaves, semites i cèltiques. El 1930 el van nomenar professor de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i entrà a treballar a les oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans sota el mestratge de Pompeu Fabra. És també en aquesta època, el 1931, que va començar els treballs científics per a l'Onomasticon Cataloniae, recull onomàstic  -noms de lloc i de persones-  exhaustiu dels Països Catalans, obra en què treballà tota la vida. Al final de la Guerra Civil s'exilià a París i a l'Argentina, on va ser professor de Lingüística de la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins al 1945. El 1946 va ser nomenat professor de Filologia Romànica a la Universitat de Chicago, docència que exercí fins que es va jubilar, el 1967. Coromines va compaginar la càtedra de Chicago amb estades de recerca a Catalunya i va ser membre de l'IEC.

Entre les seves grans obres lexicogràfiques, etimològiques i onomàstiques destaquen el Diccionario crítico-etimológico de la lengua castellana, que inclou una extensa informació de totes les llengües romàniques, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, la seva obra científica més ambiciosa, i l'Onomasticon Cataloniae, en què va treballar més de seixanta anys. Coromines va morir el 1997 a Pineda de Mar, on s'havia instal·lat els darrers anys de la seva vida, poc després d'haver enllestit l'última revisió de l'Onomasticon.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922). Escriptor, traductor i eclesiàstic, considerat una de les figures cabdals de l'Escola Mallorquina.

Començà a escriure molt influït pel Romanticisme tal com es manifestà el 1885 en el seu primer llibre Poesies. També és d'aquesta època el poema El pi de Formentor, que el donà a conèixer en els àmbits culturals de la Renaixença. Va reelaborar llegendes i costums mallorquins als reculls De l'agre de la terra i Tradicions i fantasies. I el 1902, amb el poema narratiu La deixa del geni, va guanyar l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona. Aquest mateix any va ser nomenat Mestre en Gai Saber i membre de la Real Academia Española. Costa va anar evolucionant del Romanticisme inicial cap a uns models clàssics que l'aproparen al Noucentisme, en un procés que culminà en l'obra Horacianes, del 1906. Els darrers anys s'abocà a la tasca sacerdotal i, fruit d'un viatge a Terra Santa, són les Visions de Palestina. Com a traductor va versionar algunes composicions de Virgili, Dant, Petrarca, Victor Hugo i Lamartine.