Tots els articles
| Francesc Izard i Bas (Sabadell, 18 de febrer de 1872 - 24 de juliol de 1957). Enginyer industrial i polític. Com a tinent d'alcalde i membre de la Comissió de Foment, emprengué el projecte d'elevar elèctricament les aigües del Ripoll fins al pla de Sabadell, de manera que el 1913 arribaren fins al dipòsit del carrer de Vilarrúbias. Intervingué també en la construcció de la Torre de l'Aigua, inaugurada el 1918, i en la constitució de la Companyia d'Aigües de Sabadell. |
Historial toponímic
Francisco Izard (1915), c. deFrancisco Izard (27.5.1939), calleFrancesc Izard (30.10.1985)
| Masia de l'antic terme de Sant Julià d'Altura, amb teulada a dos vessants, dues plantes i golfes, coneguda també com a Mas Sallent i documentada des del final del segle XVI, quan la van comprar els Amat de Palou. La compra incloïa també els molins d'en Galí i d'en Mornau i una casa a les voltes de ponent de la plaça Major. Els successors dels Amat foren els Mornau, que en vendre's la casa de la plaça el 1922 traslladaren a Can Deu l'escut pairal dels Amat, objectes d'art i algunes pertinences més, entre les quals hi havia el bressol de Fèlix Amat, el que seria bisbe de Palmira. El 1965, la Caixa d'Estalvis de Sabadell adquirí mas i terres, hi va crear el Museu d'Eines del Camp i va oferir a la ciutat el bosc de Can Deu com a espai de lleure i conservació de la natura. D'altra banda, la masia de Can Deu donà nom al nou barri que s'hi construí entre 1969 i 1973, promogut per l'empresa municipal VIMUSA. S'hi edificaren 71 blocs, amb un total de 1.201 habitatges. El nou barri acollí veïns de les últimes onades migratòries procedents del sud d'Espanya, però la majoria provenia dels barris sabadellencs més degradats i era sobretot gent jove. |
Historial toponímic
Can Deu (21.12.1984)
| Parc urbà que s'estén des dels barris de Can Deu i Sant Julià, per la Plana del Pintor i fins al Torrent del Capellà, en un continu enjardinat integrat en el sistema de corredors verds que connecten la ciutat amb el rodal mitjançant itineraris de passeig. |
Historial toponímic
Nord (30.4.2003)
| Vent càlid que bufa del sud-est, procedent del desert del nord d'Àfrica, que arriba humit a Catalunya després de sobrepassar la Mediterrània. |
Historial toponímic
Xaloc (28.11.1990)
| Elionor de Sicília (?, 1325 - Lleida, 1375). Infanta de Sicília i reina de Catalunya-Aragó, filla de Pere II de Sicília i d'Elisabet de Caríntia. Va ser la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a València el 1349, amb la condició, imposada per la noblesa de l'illa, que renunciés als drets a la corona siciliana, però mai no va abandonar la idea d'unir Sicília als territoris de la corona catalano-aragonesa. Així, va aconseguir que el seu germà Frederic III de Sicília es casés amb Constança, la filla gran del seu marit, i que li transmetés els drets de successió del regne de Sicília i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Elionor de Sicília va ser també senyora de la vila de Sabadell, per la venda que li'n féu l'any 1366 el comte de Castellbò. |
Historial toponímic
Elionor (finals del segle XIX)Proudhon (6.1.1937)Leonor de Moncada (27.5.1939), calleReina Leonor (27.10.1960), calleReina Elionor (30.10.1985)
| Martí I de Catalunya-Aragó, dit l'Humà (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 - Barcelona, 31 de maig de 1410). Rei de Catalunya-Aragó (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-1410). Fill de Pere el Cerimoniós i d'Elionor de Sicília. Casat amb Maria de Luna, tingué tres fills i una filla, dels quals només Martí, dit el Jove, superà la infantesa, però morí prematurament el 1409, en la campanya per recuperar l'illa de Sardenya, que havia caigut en mans dels Arborea ajudats per Gènova. Aleshores, Martí l'Humà nomenà Jaume II d'Urgell lloctinent i governador general dels regnes, càrrec propi dels hereus de la Corona. I, d'altra banda, volgué legitimar com a hereu del regne l'infant Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove. Però Martí I va morir el 1410 sense haver legitimat el seu nét ni haver nomenat successor Jaume d'Urgell. El Compromís de Casp, el 1412, tancava l'interregne obert amb la mort del rei amb el nomenament de Ferran d'Antequera, amb el qual s'extingia la línia directa del Casal de Barcelona. |
Historial toponímic
Martí l'Humà (1925), c. deMartí [José Martí] (6.1.1937)Martín el Humano (27.5.1939), calleMartí l'Humà (30.10.1985)
| Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 4 de febrer de 1858 - Barcelona, 22 de novembre de 1927). Pintor i dibuixant. Després del primer aprenentatge a Tortosa, el 1880 recalà a Barcelona, on treballà com a pintor de parets, feina que alternà amb una acadèmia que havia muntat amb uns quants amics. El 1884 se n'anà a Madrid a estudiar a l'Escuela Superior de Bellas Artes, amb Carlos de Haes, el mestre del paisatgisme, i pogué admirar el Velázquez del Museo del Prado. De retorn a Barcelona, refusà contractes i es va recloure en l'antic ofici de pintor decorador, allunyat de l'ambient artístic i de la vida cultural barcelonina, però mai no deixà de pintar i dibuixar. Durant aquests anys es presentà en algunes col·lectives a Barcelona i a Madrid, però no va ser fins al 1915 que, instat pels amics, va fer una primera exposició individual a les Galeries Dalmau. Allà retrobà el seu company d'infància Francesc Bedós, tortosí establert a Sabadell, que el va protegir. Des d'aleshores va fer llargues estades a Sabadell, on pintava per un petit grup de mecenes que adquirien les seves teles, retrats i paisatges del rodal sabadellenc. En els darrers anys de la seva vida participà en diverses exposicions, el 1917 a Barcelona i a Begur i el 1920 al Saló de Tardor de París i al Centre Català de Sabadell. La seva obra no encaixa dins els corrents pictòrics de l'època, és d'un estil molt personal forjat en la realitat quotidiana més immediata, d'un realisme punyent, aspre, sense concessions estètiques i de pinzellada ràpida i texturada. Els temes dels seus quadres són els paisatges, sovint enfosquits pel pas del temps i els materials pobres, i les figures, autoretrats i la família en la penúria de la llar. Als anys quaranta i la primeria dels cinquanta del segle XX el consistori va posar el nom de jardí del Pintor Gimeno a l'espai de la via de Massagué on més tard hi hauria l'edifici de Correus (entre el carrer de la Mare de Déu de les Neus i el carrer de Sant Francesc). Hi havia uns bancs sota una pèrgola, amb plantes enfiladisses i parterres amb llorers. El centre de la pèrgola era presidit per un bust de Gimeno. Abans en aquell solar hi havia hagut la casa Viladot, enderrocada als anys trenta. Durant la Guerra Civil s'hi havia excavat un refugi antiaeri. El 1948 l'Ajuntament va cedir el jardí per construir-hi el Palacio de Comunicaciones -així anomenaven Correus-, obres que van començar el 1954. |
Historial toponímic
Gimeno (29.12.1955), calleFrancesc Gimeno (30.10.1985)
| Mas conegut també com a Can Pobla, al límit del terme de Sabadell, tocant a Santiga. El carrer de Can Cinto es troba situat a Can Roqueta, barri amb noms de masies del rodal. |
Historial toponímic
Can Cinto (1993)
| Ciutat i capital d'Àustria, situada prop de la frontera amb Eslovàquia, que s'originà en l'antiga colònia romana de Vindobona, establerta l'any 100 aC a la riba del Danubi per protegir la frontera septentrional de l'Imperi romà. Viena, l'any 1867, es va convertir en la capital de l'Imperi austrohongarès i en un centre cultural, artístic, econòmic i polític de primer ordre mundial, que es mantingué sota els Habsburg fins al final de la Primera Guerra Europea. Avui Viena, a part de les seves funcions administratives pròpies de la capitalitat, és un gran centre cultural i polític, i acull la seu de diverses institucions i companyies internacionals com l'OPEP i l'AIEA, l'Agència Internacional d'Energia Atòmica de les Nacions Unides, en la qual va treballar molts anys com a traductor l'escriptor sabadellenc Armand Obiols. El carrer de Viena es troba al barri de Can Llong, on tots els carrers porten noms de ciutats europees. |
Historial toponímic
Viena (30.4.2003)
| Wilhem Richard Wagner (Leipzig, 22 de maig de 1813 - Venècia, 13 de febrer de 1883). Músic alemany, compositor, director d'orquestra i un gran teòric de la música. A diferència dels altres compositors, Wagner escrivia els textos i creava les escenografies de les seves pròpies òperes. Wagner va transformar el pensament musical amb la idea de l'obra total, síntesi de poesia, arts visuals, musicals i dramàtiques, que va reflectir especialment en la monumental tetralogia L'anell dels Nibelungs [L'or del Rin, La Valquíria, Sigfried i El capvespre dels déus]. Les composicions de Wagner es caracteritzen per un ric cromatisme, pel contrapunt, l'harmonia i l'orquestració i, especialment, per l'ús del leitmotiv, temes musicals associats a persones, llocs o sentiments, que evoquen situacions anteriors i creen una xarxa d'al·lusions musicals i complicitats per arribar a formar una melodia sense fi. |
Historial toponímic
Wagner (29.12.1955), calleWagner (30.10.1985)