El dimarts 18 de desembre, a les 7 de la tarda, al Museu d’Història de Sabadell (MHS), tindrà lloc la conferència Vida i mort a La Bastida (Totana, Múrcia), a càrrec de Camila Oliart Caravatti. La xerrada s’emmarca en l’exposició “La fi és el principi. Pràctiques funeràries a la Catalunya prehistòrica” que es pot visitar al mateix museu fins al 17 de febrer de 2019.

Camila Oliart és especialista en arqueologia i antropologia física, vinculada al Grup de Recerca Arqueoecologia Social Mediterrània (ASOME) de la Universitat Autònoma de Barcelona. S’ha encarregat de l’estudi de les restes funeràries del jaciment arqueològic de La Bastida (Totana, Múrcia), és un dels jaciments més importants de la Prehistòria recent europea ja que es tracta d’un dels assentaments més extensos conegut de l’inici de l’edat del bronze, per al qual s’estima una població d’un miler d’habitants que ocupaven una superfície de 4,5 hectàrees.

Aquest nucli poblacional forma part de la xarxa de centres neuràlgics de la societat argàrica (2200-1550 cal ANE), que en el seu període de màxima extensió va des de les costes alacantines fins a les terres de l’Alt Guadalquivir, passant pel litoral de Múrcia, Almeria i Granada. I és aquí, a La Bastida, on es gestaren les bases de l’urbanisme i la formació de les desigualtats polítiques i econòmiques.

Mentre que la complexitat urbanística queda manifestament reflectida en la distribució dels espais, el sistema hidràulic i la monumental fortificació, les desigualtats polítiques i econòmiques queden clarament representades en les pràctiques funeràries.

En el marc del Projecte Bastida, el grup de recerca ASOME ha dut a terme un extens treball d’excavació, consolidació, restauració i museïtzació del jaciment des del 2008. Camila Oliart, en representació del grup i com a arqueòloga especialitzada en bioarqueologia, realitzarà una presentació del poblat i la dualitat de la vida amb la mort, endinsant-se al subsòl per mostrar les pràctiques funeràries de les gents de La Bastida. Com, fa 4.000 anys, aquella gent en el tractament dels cossos dels seus morts, en els objectes que hi dipositen en les tombes, deixen constància de la desigualtat, de la jerarquia social. I com nosaltres, estudiant els seus ossos, les seves restes, podem apropar-nos a la manera com vivien.

El MHS ha volgut convidar un equip de recerca de la nostra universitat de referència, l’Autònoma, perquè ens parli d’un jaciment extraordinari de la península Ibèrica que cronològicament coincideix amb un dels períodes més ben documentats en jaciments locals igualment rellevants, com és el cas de Can Roqueta, malgrat estem parlant, com es veurà, de dos mons ben diferents en termes arqueològics i culturals.