Entrevista a Yolanda Domínguez

Artista experta en comunicació i gènere, mitjançant l’art pretén despertar la consciència social

Com et definiries i com definiries el teu treball?

Sóc una artista visual i conscient de la importància de la imatge en el món. Crec que el meu treball pretén mostrar la importància de la imatge a les persones. És un treball compromès amb la societat.

En què o en qui t'inspires i quins són els teus referents?

Quant a referents artístics em sento lligada a moviments que valoren la participació i el procés, com l'art relacional, el situacionisme, la performance, el fluxos... I bé, moviments contemporanis com són l'artivisme, l'art de context, l'art d'acció...

Quin és l’últim projecte en què has treballat i en el que estàs treballant en aquests moments?

El darrer que vaig fer va ser una campanya pel govern de Cantàbria, al novembre, contra el masclisme. Actualment l'han retirat de Youtube perquè va causar molt impacte i molta polèmica.

Ara estic escrivint un llibre sobre el poder de les imatges: està en procés i pensat a llarg termini.

Quins dels teus treballs destacaries? Quins són els que et fan sentir més orgullosa?

Del que estic més orgullosa és “Poses”, perquè es tracta d'un projecte que jo no imaginava que generés tot el que va generar després. També “Registro”, perquè pensava que era un projecte que tampoc generaria res i va generar tot un moviment a nivell estatal, de dones que acudien als registres. En definitiva, que va transcendir una mica de mi, va agafar vida pròpia i això em va emocionar molt.

Com i quan sorgí aquest pensament d'art-protesta amb el que proposes una nova filosofia de vida?

Doncs jo sempre m'he qüestionat el tema de les imatges, no m'interessava només generar imatges belles sinó quin impacte tenien aquestes imatges al món. Això és una qüestió que ja hem plantejava a la facultat. Després a l’estudiar fotografia vaig anar indagant més sobre la imatge en altres sectors.

A part, ho vaig lligar amb com em trobo jo en el món, ajuntant l'art amb el feminisme. Aquest fet em va enriquir molt, a nivell personal per a revisar-me a mi mateixa i millorar. En aquest sentit, crec que l'art pot ajudar a qüestionar la realitat, a projectar altres possibilitats. 

Actualment el feminisme es troba en el centre de l'opinió pública, creus que es tracta d'una moda passatgera o que estem assistint per fi a una transformació de veritat?

Jo no crec que sigui passatger, és a dir, això ja no marxarà, ja no anirem cap enrere. És veritat que s’està fent un ús, sobretot des de marques, del feminisme: un ús que es nota que no és una comprensió del que significa el feminisme. Tanmateix, jo ho visc com a positiu, perquè és una forma d'entrar, és una forma que la gent no demonitzi el terme i s'informi més, sempre i quan no ens quedem en l’eslògan d'una samarreta. Però em sembla que és una forma d'entrar i que la gent és cada cop més sensible, ho demana a les marques, és més crítica...

A més, trobo que estem en un moment de resistència, perquè el masclisme es reinventa – si no pot per una banda o d'una forma se'n va per un altre – i nosaltres estem generant una espècie de mur. Es tracta d'una batalla de valors, de cultura... Crec que és positiu que hi hagi aquesta resistència perquè significa que estem movent alguna cosa: hi ha persones que es resisteixen a aquest canvi, perquè fa mal, has de canviar les teves formes de relacionar-te i, al cap i a la fi, es tracta de perdre privilegis. En definitiva, la regressió que vivim actualment la llegeixo de forma positiva: estem anant cap enrere però per agafar embranzida.

També treballeu amb AMPA’s/AFAs  i professorat. En quins aspectes els formeu?

Aquests són espais molt necessaris. Sovint hi ha molta soledat, cada família fa el que pot, cada professor/a ho enfoca com se li acut. Però necessitem espais grupals per poder trencar aquesta soledat i poder compartir, sentir vivències similars, fer-nos preguntes i traçar noves estratègies. Nosaltres donem suport a aquests processos a través de generar debats possibilitadors, aportar bones pràctiques, donar suport a les veus que els costa ser expressades, als reptes que ens sorgeixen.

Cada vegada tenim més demanda d’aquests espais i esperem que segueixi creixent, ja que poder créixer nosaltres com a mares, pares, professorat... implicarà un major benestar dels nostres infants i joves.

Quin missatge t'agradaria deixar a la propera generació de dones que es dediquin a l'art?

Doncs que creguin en elles mateixes, que lluitin pels seus drets i el de les seves companyes, i res, que canviïn el món, que canviïn la mirada.