PLÀNOL DE SABADELL Adreces i telèfons d'emergències FARMÀCIES DE GUÀRDIA RESTRICCIÓ DE TRÀNSIT

CA EN ES

07 Octubre 2025

Joan Massagué i Vilarrúbias (Sabadell, 1833 - 28 d'abril de 1901). Alcalde.

Acabada l'escola primària, va seguir estudis de teoria tèxtil, però aviat es sentí inclinat cap a l'activitat política. Va ser designat alcalde en tres ocasions, durant les quals dugué a terme diverses reformes urbanístiques. Col·laborà en la construcció de l'església de la Puríssima i del santuari de la Salut. Va presidir la Caixa d'Estalvis de Sabadell els anys 1890, 1891 i 1901.

El 1901, l'Ajuntament va donar el nom de Massagué al tram de carretera de Manresa que anava de la plaça de l'Àngel al carrer de Vilarrúbias.




Historial toponímic

Manresa
Bolsós (meitat de segle XIX)
Massagué (9.4.1901), vía
Mateu Morral (6.1.1937)
Masagué (27.5.1939), vía
Massagué (30.10.1985)

Frederic Mistral (Maiano, 8 de setembre de 1830 - 25 de març de 1914). Escriptor occità.

Fou un dels escriptors occitans més rellevants de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX. Va elaborar el Tresaur dau Felibritge, el diccionari més complet de la llengua occitana. Rebé el premi Nobel de literatura el 1904. Va establir les bases del Felibritge, moviment que situà la literatura en llengua d'oc al capdavant de les llengües minoritzades d'Europa. A Catalunya és conegut sobretot pel seu poema èpic rural Mirèio, del qual es van fer diverses traduccions al català.


Historial toponímic

Mistral (29.12.1955), calle
Frederic Mistral (30.10.1985)

Masia de la serra de Sant Iscle, dins el terme municipal de Barberà del Vallès. En terres de la masia hi ha l'anomenat Parc Paleontològic de Can Llobateres, amb el jaciment mundialment conegut per la seva riquesa en mamífers fòssils que corresponen a un nou pis geològic del Miocè Superior, batejat com a Vallesià per Miquel Crusafont. Cal consignar a aquest jaciment la troballa de l'esquelet més complet mai conegut d'un primat fòssil anomenat driopitec, ja amb trets d'homínid, que es conserva a l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. El carrer de Can Llobateres es troba al barri de Can Roqueta, en una zona amb noms de masies del rodal.

Historial toponímic

Can Llobateres (2.7.1964), calle
Can Llobateres (30.10.1985)

Molí de la riba dreta del Ripoll, situat uns 600 m més avall del pont de la Salut. Documentat des del segle XIII, ha estat molí fariner i paperer, però també draper, i des de mitjan XIX ha estatjat indústries tèxtils, sobretot de tints i acabats. El molí feia servir l'aigua de la sèquia Monar, que partia de la resclosa del molí de l'Amat, regava l'horta de Can Puiggener, baixava cap al molí d'en Torrella, regava l'horta Vella, entrava al molí Xic i encara feia anar el molí d'en Fontanet. Abans de ser conegut com a molí Xic, successivament s'havia anomenat molí de les Nogueres, de la Segarra, d'en Deganet, d'en Vallcorba i de l'Arderius.

Historial toponímic

Molí Xic (29.5.2002)

Manuel Ribot i Serra (Sabadell, 21 de març de 1859 - 21 de desembre de 1925). Periodista i escriptor.

Fundador del primer Centre Catalanista de la ciutat, el 1879,  i de la Revista de Sabadell, el 1884, que inicialment aparegué com a publicació quinzenal i dos anys més tard es convertí en diari del vespre. En la línia d'un catalanisme moderat i catòlic, Ribot la dirigí durant més de quaranta anys. Com a secretari de la Caixa d'Estalvis de Sabadell va ser un dels impulsors de la Biblioteca, la primera que hi hagué a Sabadell, inaugurada el 1926 amb el fons llegat per Ribot de la seva biblioteca particular i una part del fons de la biblioteca de Sardà i Salvany, que la Caixa completà amb noves adquisicions. És autor de la monografia Origen y progresos de Sabadell, dels volums de poesia Idil·lis i balades i Garbuix, i de diverses obres teatrals.




Historial toponímic

Ribot i Serra (1925), c. de
Ribot y Serra (27.5.1939), calle
Ribot i Serra (30.10.1985)

Antigament anomenada mas Ferrer i, al segle XVI, mas Paratja quan era propietat d'aquesta família. El 1607 passà als Borgonyó, en casar-se la pubilla Maria Paratja amb Rafael Borgonyó, de Barcelona. Curiosament, la masia estatjà el rei Amadeu de Savoia durant la visita que va fer a Sabadell el mes de setembre de 1871. La masia, de teulada a dos vessants, amb dues plantes i golfes, fou enderrocada al final dels anys setanta, amb la urbanització del barri de la Concòrdia. El topònim 'passatge de la Masia de Can Borgonyó' el va aprovar l'Ajuntament de Sabadell el 25 de març de 1987. 'Can Borgonyó' forma part també del "Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya", aprovat per la Generalitat l'any 2009. Com tots els altres noms de lloc oficials, per establir-ne l'ortografia es van seguir les regles que estableix la Comissió de Toponímia de Catalunya, basades en els criteris marcats pel Grup d'Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics (GENUNG). Atès que és un topònim, per escriure'l es va aplicar la normativa vigent, malgrat que el cognom hagi tingut al llarg dels segles variants com ara Borguño, Borgunyó, Borguñó... Aquest mateix criteri és el que segueix tot el nomenclàtor sabadellenc.]

Historial toponímic

Masia de Can Borgonyó (25.3.1987)

Vegeu el carrer de Fraser Lawton.




Masia documentada des del segle XVIII, que es trobava entre can Rull i la torre de Berardo, al nord de la carretera de Terrassa.

Historial toponímic

Can Julià Ferrer (25.10.1995)

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994). Escriptor, dibuixant i periodista.

Nascut a Barcelona, va viure fins als 8 anys a la masia de can Maurí, a tocar del sabadellenc santuari de la Salut, que era la casa pairal de la seva mare, Teresa Rossinyol. Cap a 1920, es traslladà amb la família a Barcelona on, superats els estudis primaris, ingressà a l'Escola Superior de Belles Arts. Va treballar com a dibuixant i com a periodista, al Diario Mercantil, a l'Avui i a revistes com L'Esquella de la Torratxa. El 1936 publicà els dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, que ja deixen entreveure els trets més característics de la seva narrativa, l'atzar, l'absurd, la fantasia o la ironia.

El 1937 s'allistà voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat a Terol, a la rereguarda com a cartògraf, on va escriure la crònica Unitats de xoc, que va publicar el 1938 amb pròleg de Carles Riba. Al final de la Guerra Civil passà a França i va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, del qual aconseguí evadir-se. Després d'uns mesos al castell Roissy, on es refugià amb un grup d'escriptors catalans, entre els quals hi havia Francesc Trabal, Joan Oliver, Armand Obilols i Mercè Rodoreda, s'embarcà cap a Mèxic.

A la capital asteca, hi residí 23 anys i tingué tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de Tísner. Es guanyà la vida treballant en una editorial i va col·laborar assíduament en les revistes dels catalans a l'exili, mentre continuava la seva obra narrativa que va anar editant a Barcelona: Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l'alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959), que amb Aquí descansa Nevares (1967) constitueixen el volum Tots els contes (1968).

El 1962, l'editorial mexicana on treballava Calders va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i això li va facilitar el retorn a Catalunya. Arribat a Barcelona, a més de treballar en la nova filial mexicana, va reprendre les col·laboracions periodístiques, ara a revistes com Tele-Estel, Canigó i Serra d'Or, i va publicar les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964), Premi Sant Jordi, i Ronda naval sota la boira (1966). Des de 1978 torna a publicar nous contes: Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985), El barret fort (1987) i L'honor a la deriva (1992). L'èxit de públic li arribà, però, el 1979 amb Antaviana, un muntatge teatral que la companyia Dagoll Dagom va crear sobre textos narratius seus.

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986, va ser investit doctor honoris causa per la UAB el 1992 i rebé el Premi Nacional de Periodisme el 1993.


Historial toponímic

Pere Calders (29.5.2002)

Ciutat de la Suïssa alemanya, capital del cantó homònim, situada a banda i banda dels rius Limmat i Sihl, a la desembocadura del llac de Zuric. D'origen celta, la ciutat és documentada des del segle II amb el nom de "Turus", que els romans convertiren en "Turicum". Zuric és el principal nucli industrial, comercial i financer de Suïssa. I és també la ciutat on el 1916 s'originà al Cabaret Voltaire el moviment Dadà, que revolucionà l'art i la cultura del segle XX. * * * El carrer de Zuric es troba al barri de Can Llong, en què els vials porten noms de ciutats europees.

Historial toponímic

Zuric (24.9.1997)