07 Octubre 2025
| La Valira és un riu pirinenc, afluent del Segre, que és el gran col·lector de les aigües d'Andorra. És format per dos corrents principals, la Valira d'Encamp i la Valira d'Ordino, que s'uneixen entre les Escaldes-Engordany i Andorra la Vella; després d'aquest aiguabarreig la Valira s'anomena també Gran Valira i desaigua per la dreta al Segre més avall de la Seu d'Urgell, passat Castellciutat. La Valira d'Encamp, dita també d'Orient, de Canillo o de Soldeu i impròpiament anomenada Valira Alta, és el curs alt del riu, que neix al circ de Pessons, dins el terme d'Encamp. |
Historial toponímic
Valira Alta (24.11.1955), calleValira Alta (30.10.1985)
| Carrer que donava accés al pont que salvava el pas de la Riereta. Va ser projectat el 1876 i va desaparèixer amb la urbanització de l'av. de Francesc Macià, els anys vuitanta del segle passat. L'actual carrer del Pont és a ponent de l'avinguda i una mica més avall de l'històric pont de la Riereta. |
Historial toponímic
Puente (agregat de St. Pere el 1904), callePont (30.10.1985)
Martin Luther King (Atlanta, 15 de gener de 1929 - Memphis, 4 d'abril de 1968). Pacifista. Llicenciat en teologia i estudiós del pensament de Gandhi, va ser líder del moviment d'alliberament pacífic dels negres dels EUA i premi Nobel de la Pau el 1964. Morí assassinat a Memphis el 1968. El carrer de Luither King es troba a Castellarnau, barri en què la majoria de vials porten noms de persones que han esdevingut símbols de la lluita per la pau, la llibertat i la dignitat humanes. |
Historial toponímic
Luther King (25.3.1987)
| Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro (Casdemiro, Galícia, 8 d'octubre de 1676 - Oviedo, 26 de setembre de 1764). Escriptor i erudit gallec. Feijoo fou monjo benedictí i professor de teologia a la universitat d'Oviedo. Juntament amb el valencià Gregorio Mayans, és la figura més destacada de la primera Il·lustració espanyola. És considerat el primer assagista de la literatura castellana. S'anomenava a si mateix «ciutadà lliure de la república de les lletres», tot i que sotmetia totes les opinions a l'ortodòxia catòlica. Escrivia amb un estil planer i atractiu, lliure dels jocs d'enginy de l'època postbarroca que ell abominava. Va defensar la igualtat de l'home i de la dona. Les seves obres van despertar curiositat, ja que es van traduir al francès, l'anglès, l'italià i l'alemany. |
Historial toponímic
Feijoo (1955), calleFeijoo (30.10.1985)
| És un dels carrers de la primera urbanització de la Concòrdia, aprovada el desembre de 1955, que porten noms de virtuts i colors. Els habitatges que hi construí la Caixa de Sabadell van ser projectats pels arquitectes Gabriel Bracons, Santiago Casulleras i Josep Vila un any abans. |
Historial toponímic
Azul (29.12.1955), pasajeBlau (30.10.1985)
| Bulgària és una república de l'Europa de l'est, a la península Balcànica, que fa frontera amb Romania al nord, marcada pel Danubi, la mar Negra a l'est, Grècia i Turquia al sud i Sèrbia i Macedònia a l'oest. La capital és Sofia i les principals ciutats són Plovdiv, Varna i Burgas. Els búlgars actuals són els descendents dels antics pobladors turcs protobúlgars, que al segle VII es van fusionar amb els eslaus establerts al país dos segles abans, en terres de tracis i il·liris. Els búlgars constituïren les classes governants, però adoptaren ben aviat la llengua i la cultura dels eslaus. La llengua oficial de la República és el búlgar, llengua indoeuropea de la branca meridional eslava. És de fet la primera llengua eslava que comptà amb una literatura escrita i l'única de la Unió Europea que fa servir l'alfabet ciríl·lic. A Bulgària hi ha també importants minories com la turca i la gitana. El 1991, Bulgària va deixar de ser una república popular de l'òrbita soviètica i va aprovar una nova constitució democràtica. L'1 de gener del 2007 entrava a formar part de la Unió Europea. |
Historial toponímic
Bulgària (1.12.2006)
Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 - 20 de juny de 1904). Escriptor i polític republicà federal, considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític d'esquerres i gran difusor de les idees federalistes. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona, però exercí ocasionalment i es dedicà més a la vida política. Així el 1868 participà en la Revolució de Setembre a Barcelona, va intervenir en la fundació del Partit Republicà Federal i va dirigir El Federalista. El setembre de 1869, després de prendre part en la revolta federal de Barcelona, va ser empresonat a les Balears, d'on aconseguí evadir-se i arribà a Alger. Residí aleshores un temps a Marsella fins que, acollint-se a una amnistia, retornà a Barcelona. El 1873 intervingué en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director, precedent de l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis del 1902. El 1879 va fundar el primer diari en llengua catalana, El Diari Català, iniciat el 4 de maig amb la Festa dels Jocs Florals. Tres anys més tard, impulsava la creació del Centre Català, entitat cívica que defensava els interessos culturals i econòmics de Catalunya. L'any següent va ser redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, coneguda com a Memorial de greuges, i es traslladà a Madrid amb la Comissió que la lliurà a Alfons XII. El 1886 va publicar la seva obra més influent, Lo catalanisme, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. El carrer, un dels més nous del barri, segueix l'antic traçat del camí que des del c. de Garcilaso travessava la Riereta, pel pont construït perquè els carros accedissin a la fàbrica de cal Jepó, i anava fins a la serra d'en Camaró i can Rull, seguint el que ara és carrer de la Serralada. |
Historial toponímic
Valentí Almirall (1925)Almirall, calleValentí Almirall (30.10.1985)
| Límit occidental de la ciutat a final del segle XIX. Segons el plànol de la ciutat que l'Ajuntament va encarregar a l'aquitecte Daniel Molina, el 1861, Sabadell quedava dividit en creu per dues vies generals en quatre districtes, al centre de cadascun dels quals hi hauria una extensa plaça amb tots els serveis públics; una gran ronda de circumval·lació, d'on arrencaven els camins veïnals, circuïa la ciutat com a ronda de Tramuntana, de Llevant, de Migdia i de Ponent. De la reforma urbana proposada per Molina només ens n'ha arribat la ronda de Ponent, construïda al anys seixanta del segle passat per cobrir la Riereta, que de fet s'havia convertit en una claveguera i feia temps que havia deixat de ser el límit occidental de la ciutat. |
Historial toponímic
Hostafranchs (1882), ronda deDivisoria (1885), callePoniente (9.6.1910), rondaPonent (30.10.1985)
| Província romana de l'oest de la Península Ibèrica, establerta sobre l'antiga província Ulterior, que comprenia els territoris ocupats pels lusitans i els vetons. La capital era Emerita (Mèrida) i altres ciuats importants eren Olisipo (Lisboa) i Evora (Évora). |
Historial toponímic
Lusitania (9.12.1965), calleLusitània (30.10.1985)
| Part del títol de Barcelona en esdevenir ciutat romana: "Civitas Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino". |
Historial toponímic
Favencia (1969), víaFavència (30.10.1985)