Espais de memòria
Mapa del espais de memòria de Sabadell
- Coves de Sant Oleguer
- Arsenal i polvorí de l’aeròdrom de Sabadell
- Pavelló d’Esports
- Placa pintada del carrer Josep Miquel Clapés
- Escola unitària mixta del Bosc de Can Rull
- Placa del c. Francesc Macià (c. Gràcia)
- Plaça Cipriano Martos
- Edifici del Cercle Republicà Federal de Sabadell
- Comissaria de la Policia Armada de la Rambla (1941-1977)
- ESPAIS DE MEMÒRIA PENDENTS D’ADHESIÓ A LA XARXA
- Església de les Escolàpies. Els 67 detinguts a Sabadell (8/09/1974)
- Caserna de la Guàrdia Civil
- Fàbrica Baygual i Llonch / Aeronàutica Naval
- Garita de vigilància de Can Gambús
- Pla de Sant Nicolau - Cementiri Vell
- Refugi antiaeri del carrer de Buxeda amb Tetuan
- Seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Als anys 40, la immigració provinent de diverses regions de l’Estat espanyol va afluir cap a Sabadell per una demanda creixent de mà d’obra per part de la indústria local. Però l’aspecte econòmic no fou l’única causa d’aquest flux demogràfic; també hi havia motius polítics, ja que moltes de les persones immigrades havien abonat la República durant la Guerra Civil i fugien dels llocs d’origen per evitar les represàlies del règim franquista.
Durant els anys 1940 i 1950, els habitants de Sabadell que vivien en suburbis representaven el 40% del total de població de la ciutat. En aquella època l’edificació d’habitatges públics per acollir l’afluència de treballadors va ser nul·la i l’oferta privada fou insuficient i en tot cas no estava a l’abast de les classes treballadores.
A partir de 1944, a la zona de Sant Oleguer s’excavaren coves artificials que foren utilitzades com habitatges. També es construïren coves en altres indrets de la ciutat al llarg del riu Ripoll, com ara a la Llanera, a Can Puiggener, al Taulí i a la Cobertera, formant un cinturó de coves i de barraques. Durant les excavacions de les coves es van trobar i documentar enterraments del calcolític (2700-2200 aC).
A l’àrea de Sant Oleguer, l’any 1946 hi havia 119 coves habitades, en un barranc on desembocava una de les clavegueres de la ciutat. El paratge s’ordenà en diverses zones: “Aguas Sucias”, “Barranco Escombros”, “Barranco Cuadras” i “Can Cuadras”. Les terrasses que es van anar formant van arribar a tenir fins a tres pisos d’habitatges, units per senders que feien la funció de carrers. L’any 1955 la xifra de coves habitades s’havia reduït a 82 i el total d’habitants girava al voltant de 500 persones. L’última cova habitada fou clausurada per l’Ajuntament l’any 1958.
Més informació de l’espai i com visitar-lo
Arsenal i polvorí de l’aeròdrom de Sabadell
L’aeroport de Sabadell es va inaugurar el 7 d’agost de 1934 com una de les obres més emblemàtiques del primer Ajuntament republicà de la ciutat. La Segona República, proclamada el 14 d’abril de 1931, havia esdevingut l’experiència democràtica més important de la història de l’Estat fins aquell moment, davant la qual, el 18 de juliol de 1936, el sector més conservador de l’exèrcit se sollevà, cosa que desencadenà la Guerra Civil espanyola.
Amb l’esclat de la guerra, l’aeròdrom de Sabadell va ser militaritzat i ampliat per ser utilitzat com a base de les forces aèries republicanes (FARE). Des de Sabadell operaven els caces Polikarpov I-15, dedicats sobretot a la defensa de Barcelona però que també actuaren al front de guerra davant les tropes del general Franco, que reberen el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.
Sota el camp de vol de l’aeròdrom es va construir aquest arsenal i polvorí per emmagatzemar bombes i munició per a l’aviació, on treballaven els artificiers de la Mestrança de les FARE que muntaven les bombes i les cintes de metralladora per als avions.
Avui l’arsenal i polvorí de l’aeròdrom de Sabadell es pot visitar com a testimoni de la defensa de la democràcia, una construcció singular i molt ben conservada que s’ha recuperat de l’oblit.
Més informació de l’espai i com visitar-lo
El 25 de febrer de 1976, milers de persones es van reunir en assemblea al Pavelló Municipal d'Esports de Sabadell. Al matí se n’hi concentraren 6.000; a la tarda, més de 10.000. Finalment, envoltats de les forces policials, els treballadors en vaga deliberaven sobre la situació política i de conflicte que s'estava vivint a la ciutat. Fou la cristal·lització física, humana, social i política del moviment obrer a Sabadell, en confluència amb els moviments veïnal, estudiantil i ciutadà, i va ser una de les concentracions polítiques més importants que es va produir en aquells moments a tot el país. L'Ajuntament dirigit per l'alcalde Josep Burrull es començava a esquerdar per totes bandes. El règim s'havia vist desbordat pels aires de llibertat que es respiraven i l'administració franquista municipal era incapaç de donar resposta als múltiples fronts de conflictes socials, econòmics i polítics oberts arreu de la ciutat.
Era el quasi final d'una vaga general política endegada el 23 de febrer, que havia nascut arran d'una repressió policial brutal d'unes manifestacions de mestres, alumnes i familiars –dies 13 i 19 de febrer– i que va acabar unint gent de molts sectors laborals: el metall, el tèxtil, l'ensenyament, la banca... S'havia agredit i detingut molta gent i es va acabar negociant el seu final amb les autoritats: una fiança municipal va permetre l'alliberament de les persones preses, majoritàriament membres del sindicat de CCOO i del PSUC. La vaga es desconvocà després d'una també multitudinària assemblea que tingué lloc a les Pistes d'Atletisme el 26 de febrer, amb l’assistència de més de 30.000 persones.
L'endemà es va tornar a una certa "normalitat". Una setmana després es va produir la repressió policial de la vaga obrera de Vitòria-Gasteiz, amb una massacre amb resultat de morts i ferits. Com reconegué el periodista Xavier Vinader, testimoni que va viure la vaga sabadellenca en directe, Sabadell va ser l'única ciutat d’Estat espanyol on durant una bona colla de dies el poder va estar en mans dels obrers, que van conquerir els carrers, en un context de postfranquisme polític molt complex. Per al ministre de l'Interior d'aquells temps, Manuel Fraga Iribarne, Sabadell i Vitòria van ser el "Petrograd de 1917", fent al·lusió a la revolució russa.
El 20 de novembre de 1975 havia mort el dictador Francisco Franco. L'oposició antifranquista local, en marxa lenta però perseverant des de la meitat de la dècada del 1960, va entendre que era el moment de forçar la màquina. La vaga general de 1976 a Sabadell ha acabat sent un símbol de la lluita del moviment obrer en un context històric de quasi ruptura amb el sistema polític postfranquista, que posa la nostra ciutat, la ciutadania i persones lluitadores d'aquella època en el mapa de la recuperació de les llibertats democràtiques i de l'assoliment d'unes millors i dignes condicions en el treball i en la vida civil, en el context d'allò que amb el temps es va acabar denominant la Transició democràtica.
Placa pintada del carrer Josep Miquel Clapés
L’any 1937, en plena Guerra Civil espanyola, es va rebatejar com a carrer de Josep Miquel el que fins aleshores es coneixia com a carrer de Sant Miquel, al barri de la Creu Alta. Josep Miquel i Clapés (Sabadell, 1859 - 19 de desembre de 1931) fou un teixidor, militant anarquista i veí de la Creu Alta, conegut popularment com l’avi Miquel. Va ser cofundador de la Primera Internacional a Catalunya i delegat a Sabadell de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Participà activament en la Vaga de les Set Setmanes (1883) i fou un dels organitzadors del Primer de Maig de 1890. A Sabadell també va participar en els conflictes de la Setmana Tràgica (1909) i a la vaga general revolucionària de l’estiu de 1917. A causa de la repressió i de les tortures que va patir, va quedar paraplègic.
Al finalitzar la Guerra Civil, es va retirar la placa i el carrer va recuperar el nom tradicional de Sant Miquel. El març de 2020 es va restituir la placa original dedicada a Josep Miquel, al mateix emplaçament on s’havia col·locat l’any 1937. Esdevenia així el quart espai de memòria de Sabadell.
L’any 1979 Sabadell va dedicar un carrer del barri de la Creu de Barberà a Josep Miquel.
Escola unitària mixta del Bosc de Can Rull
A principis de la Segona República, una de les principals inquietuds del consistori de Sabadell es va centrar en l’àmbit cultural i educatiu; d’aquesta manera es va ampliar la xarxa d’escoles públiques, element que federals i anarquistes consideraven bàsic per garantir una bona formació de la ciutadania.
Fruit d’aquesta voluntat educadora es va construir l’Escola Unitària del Bosc de Can Rull. L’edifici va ser projectat per l’arquitecte municipal Joaquim Manich el 1931 i, aquell mateix any, el president de la Generalitat, Francesc Macià, va col·locar la primera pedra de l’edifici, que es va acabar i va entrar en funcionament el 1934.
El curs escolar 1936-1937, el centre es va integrar dins del Consell de l’Escola Nova Unificada i va esdevenir model de referència on s’aplicaven les pràctiques pedagògiques més avançades del moment sota el lema de llibertat, coeducació i racionalisme.
Article "Can Rull: la història d'un barri de Sabadell"
Placa del c. Francesc Macià (c. Gràcia)
Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 1859) va esdevenir, amb la proclamació de la II República, el primer president de la Generalitat, primer del seu govern provisional (a partir del 28 d'abril de 1931) i tot seguit del govern ja conformat per l'Estatut de Núria, a partir del 14 de desembre de 1932. L'avi Macià, com era conegut popularment, va visitar en dues ocasions la nostra ciutat durant la seva presidència: el 28 de maig de 1932, amb motiu dels actes d'homenatge al pintor Joan Vila Cinca, i el 5 de març de 1933, amb motiu de l'acte de col·locació de la primera pedra de les "Escoles del Bosc" de Can Rull.
Macià va morir el 25 de desembre de 1933 i de seguida, l'any 1934, la ciutat li va posar el seu nom a l'actual carrer de Gràcia, en un acte d’homenatge i record a la seva figura. Un nom original que encara es conserva, en forma de placa pintada, com a element de patrimoni i memòria ben singular del nomenclàtor republicà, en la façana de la casa Nogués (c. de Gràcia, 133), a la cantonada amb el carrer de l'Escola Pia.
Cipriano Martos es va criar en l’entorn rural de l’Andalusia deprimida de la postguerra. De ben jove va començar a treballar de jornaler. A l’estiu de 1966 marxà a Sabadell, a la recerca d’un millor futur. S’instal·là a Ca n’Oriac i va anar enllaçant diverses feines temporals en el ram del tèxtil i de la construcció.
Cap al 1970 començà la seva politització i militància. S’afilià al Partit Comunista d’Espanya marxista-leninista (PCE ml) i després al Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP). Engolit per la clandestinitat, anà canviant de domicili i s’anà apartant de la família. La seva activitat s’intensificà i continuà participant en manifestacions llampec, repartiment d’octavetes, suport a les vagues obreres i pintades reivindicatives, amb un primer nom de guerra reconegut de “José”.
Al 1973 Cipriano fou destinat a una cèl·lula a Reus. Aleshores ja tenia una altre nom de guerra: “Díaz”. Cipriano va ser detingut alà el 25 d’agost de 1973, després d’haver participat en una acció de propaganda en una fàbrica tèxtil d’Igualada. Va ser traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i estigué detingut durant 50 hores. Va ser durament interrogat i torturat i, finalment, se l’obligà a ingerir àcid sulfúric. A causa del seu estat de salut precari, va ser traslladat a l’Hospital de Sant Joan: va estar 21 dies agonitzant, sense que ningú ni la família en sabés res.
Va morir el 17 de setembre, a les 22.15 h. La part de la família que encara vivia a Andalusia va ser avisada un cop mort. A la mare i a dos germans no els van permetre de veure el cadàver ni d’assistir a l’enterrament, que va tenir lloc el 20 de setembre, de forma clandestina i sota la vigilància d’agents de la Guàrdia Civil, a la fossa 11-67 Nord del Cementiri de Reus. Amb la connivència de la judicatura, amb un sumari ple d’irregularitats i amb falsificació documental inclosa, sense assistència jurídica, i amb la impunitat amb la qual van actuar els agents del cos de la Guàrdia Civil, es va tirar terra damunt d’un cas flagrant de repressió brutal amb resultat de mort.
Del cas de Cipriano Martos encara no se n’ha fet ni justícia ni reparació legal. Però sí que se n’ha pogut recuperar la memòria i la dignitat. A tot plegat hi ha contribuït la lluita personal del seu germà Antonio, compartida amb els companys i companyes de la Xarxa de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme, amb el veïnat de Ca n’Oriac i la Plana del Pintor, amb les Bruixes del Nord i amb els companys de partit. També ha estat cabdal la investigació històrica feta pel periodista Roger Mateos.
Fins al mes de gener de 2023 les seves restes van reposar al Cementiri de Reus. La seva exhumació i la restitució i dignificació de la seva memòria definitives van tenir lloc en el marc del Pla de Fosses de la Direcció General de Memòria Democràtica. Els treballs arqueològics es van iniciar el 12 de desembre de 2022. Les seves restes van ser localitzades, recuperades i identificades. La confirmació final es va produir pel febrer de 2023, gràcies als resultats de les proves d’ADN. Les seves despulles foren traslladades i enterrades al cementiri de Huétor-Tájar el 3 de juny de 2023, a la sepultura on reposaven els seus pares, en un acte civil de gran emoció.
El 16 de setembre de 2023 es va inaugurar aquest Espai de Memòria.
Edifici del Cercle Republicà Federal
Es va crear el 1888 amb l’orientació ideològica d’en Pi i Margall i del seu Partit Republicà Democràtic Federal. La intenció era impulsar i promoure el republicanisme i el federalisme, amb una intensa activitat cultural i també de lleure. Fins al final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.
Amb la victòria dels nacionals, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel Frente de Juventudes. La seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passà a ser, durant el franquisme, la seu del Frente de Juventudes de la Falange i de la Jefatura del Movimiento.
El 24 de setembre de 2023 es va establir com a nou Espai de Memòria.
Article al blog Història de Sabadell
Les arrels sabadellenques de Pi i Margall i els orígens del federalisme
Itinerari guiat per centres educatius
Comissaria de la Policia Armada de la Rambla (1941-1977)
La policia armada de Sabadell ocupava les dependències del que havia estat l’Hotel de España, a la Rambla. Els grisos com eren coneguts popularment, de la qual formaven part les temudes unitats antiavalots, van ser el testimoni i el braç executor, en l’àmbit urbà, de la brutalitat repressora d’un règim que de manera progressiva i perseverant era contestat per una població cada vegada més organitzada i més combativa per tal d’assolir les llibertats democràtiques esquinçades d’ençà el cop d’estat feixista del 1936 i la consolidació de la dictadura del general Franco.
Presentat com a Espai de Memòria el 29 d'octubre de 2023.
ESPAIS DE MEMÒRIA PENDENTS D’ADHESIÓ A LA XARXA
Església de les Escolàpies. Els 67 detinguts a Sabadell (8/09/1974)
La reunió de la XI Comissió Permanent de l'Assemblea s'havia de fer per tractar la problemàtica plantejada per l’aparició recent de la Junta Democràtica Espanyola. Eren les 11 del matí i la reunió pràcticament ni es va poder començar. La policia ja tenia informacions prèvies d’aquesta trobada clandestina i l'edifici fou encerclat ràpidament; començà un “setge” de sis hores fins que hi hagué la intervenció policial final i es detingueren 67 persones. Entre els detinguts hi havia quatre sabadellencs, dos dels quals representaven els no-alineats, un al PCE-i i un altre al PSUC.
Les persones més significades de l'Assemblea que es trobaven a la reunió –la major part amb antecedents policials– es van poder amagar gràcies a les monges i la policia no se n'adonà; altres fugiren pels patis i els terrats de les cases veïnes. En total hi havia unes 100 persones. L'actitud i la fermesa de la mare superiora i del vicari episcopal foren determinants per evitar mals majors amb les autoritats.
Entre les persones detingudes hi va haver algun cas de maltractaments policials. Les mostres de solidaritat amb els detinguts foren immediates; a la ciutat aparegueren diverses pintades i es llançaren octavetes, els mitjans de comunicació se'n feren ressò de seguida, les associacions de veïns i un grup nombrós d’exalumnes feren pública la reivindicació del dret a reunió, com també ho feren els arxiprestos de Sabadell en un manifest públic, i la llista dels detinguts fou publicada en diversos diaris.
La major part dels detinguts, una quarantena, quedaren en llibertat al cap de poc, després d'haver passat unes hores per la comissaria de Sabadell, primer, i dues nits a les comissaries de la Gran Via - plaça d'Espanya i de la via Laietana després, a Barcelona, i pels dipòsits dels Jutjats de Sabadell, finalment. Disset dels detinguts passaren a disposició del Tribunal d'Ordre Públic i ingressaren en presó provisional, quatre foren multats i al cap de poques setmanes tots sortiren en llibertat. Tanmateix, el combat civil per a la recuperació de les llibertats democràtiques continuà, com també la repressió, i Sabadell en fou una protagonista excepcional.
La caserna fou, des que s'inaugurà el 1911, una peça clau en la repressió del combatiu moviment obrer sabadellenc, com es va comprovar a la Vaga General Revolucionària (1917), els anys del pistolerisme (1919-1923) o durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Fàbrica Baygual i Llonch / Aeronàutica Naval
Durant la Guerra Civil el sector aeronàutic a Sabadell va tenir una gran importància per l’esforç de guerra republicà. Els tallers estaven instal·lats a la fàbrica Baygual i Llonch i depenien del Servicio Aeronáutico de Fábricas (SAF-16), fundat a Reus l’agost de 1936. En principi, a Sabadell, es muntava i reparava el Chato I-15 un biplà de caça soviètic, però progressivament la fàbrica va començar a participar en la seva construcció.
El bombardeig que patí Reus l’octubre de 1937 determinà que les seves instal·lacions fossin traslladades a Sabadell i al desembre ja es muntava i fabricava aquí aquest avió. La importància d’aquesta fàbrica per a la República motivà, el 12 d’agost de 1937, la visita del ministre de Defensa, el socialista Indalecio Prieto. La producció dels Chatos va ser supervisada per tècnics estrangers, sobretot soviètics, que s’allotjaren al carrer de la Indústria, a la Torre Turull, a la carretera de Castellar i Sant Quirze.
Història de Sabadell: les col·lectivitzacions a la guerra civil 1936-1939
Història de Sabadell: el aeropuerto de la guerra civil 1936-1939
Garita de vigilància de Can Gambús
Espai de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Restes de la garita de vigilància del destacament militaritzat que protegia l’emissora del Grupo de Protección de Vuelo de las Fuerzas Aéreas Republicanas durant la Guerra Civil espanyola, situada a l’actual parc de Can Gambús.
Pla de Sant Nicolau - Cementiri Vell
Situat davant del cementiri vell, aquest lloc va ser objecte d’un bombardeig feixista de l’Aviazione Legionaria italiana, el 25 de gener de 1939, amb el qual es pretenia fer estralls en les tropes de l’exèrcit republicà, comandades per Enrique Líster, que fugia en retirada per la carretera de Caldes. El bombardeig va afectar, també, l’entorn del pont de La Salut i el vessant ocupat actualment pel Raval d’Amàlia, però no va fer víctimes.
Refugi antiaeri del carrer de Buxeda amb Tetuan (gener de 1939)
A la ciutat de Sabadell es van projectar, per iniciativa municipal, un total de tretze refugis per a la defensa passiva de la població durant la guerra. D’aquests, finalment se n’acabaren construint tres. Aquest refugi, el núm. 2, amb capacitat per a 450-675 persones, es troba intacte i perfectament accessible com a soterrani del bloc de pisos que hi ha a la cantonada dels carrers de Tetuan i Buxeda.
Seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
En aquest espai del carrer de Gràcia, l'1 d'octubre de 1938 s'hi van reunir les Corts de la República Espanyola en una de les seves darreres reunions, poc abans que s'acabés la Guerra Civil espanyola. S'hi va aprovar el darrer pressupost, el de l'any 1939. Actualment és la seu de la Fundació Antiga Caixa Sabadell-1859.