07 Octubre 2025
| Colòmbia és una república d'Amèrica del Sud, situada entre el mar Carib i l'oceà Pacífic, que limita a l'est amb Veneçuela i el Brasil, al sud amb el Perú i l'Equador i a l'oest amb Panamà. La capital és Bogotà i el castellà és la llengua oficial, però hi ha una gran varietat de llengües ameríndies, de les quals el txibtxa, l'arauac, el quítxua i el carib són les que compten amb més parlants. Entre 1200 i 1510 es formaren les grans cultures precolombines, d'un grau de civilització molt avançat, com la dels quimbayas, tribus quítxues de l'Alt Cauca i de la serralada central, o els txibtxa o muisca, de l'altiplà. L'arribada dels exploradors espanyols el 1510 marca l'inici de la davallada d'aquests pobles precolombins, que foren sotmesos o anorreats. Els espanyols hi van construir assentaments, que amb el temps van esdevenir les províncies de Nueva Granada, convertides en virregnat el 1717. El moviment independentista, liderat per Simón Bolívar i Francisco Santander, va assolir el seu objectiu el 1819, quan N ueva Granada es convertí en la república federal de la Gran Colombia. * * * El carrer de Colòmbia es troba situat al barri dels Merinals, en una zona de vials amb noms de països americans. |
Historial toponímic
Colombia (10.10.1958?), calleColòmbia (30.10.1985)
| Dansa popular catalana, ballada per un nombre indeterminat de dansaires, agafats per les mans i formant rotllana. En documents antics apareix escrit "cerdana", cosa que sembla situar-ne l'origen a la Cerdanya, però no s'ha pogut certificar aquesta procedència. Sigui com sigui, a mitjan segle XIX només es conservava a l'Empordà i va ser en Pep Ventura qui adoptà i reformà la tenora, ajustà els instruments de la cobla i en dignificà el repertori. La sardana no arribà a Barcelona fins al final del XIX, promoguda per empordanesos residents a la ciutat, i fou adoptada pel catalanisme arran de la victòria electoral del 1902. A partir d'aleshores Barcelona féu de trampolí per dur la sardana a les altres comarques. |
Historial toponímic
Sardana (23.12.2005)
Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny de 1910 - Lió, 28 de juny de 1960). Historiador. Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, entre 1926 i 1930, on va ser deixeble de Bosch i Gimpera. Durant la República va ser professor de l'Institut Escola, ajudant a la Universitat Autònoma i professor de l'institut de Figueres. Després de la Guerra, represaliat pel règim franquista, va haver de deixar la docència. Aleshores es guanyà la vida escrivint a Destino i publicant llibres de text i monografies de divulgació; d'altra banda, va col·laborar també en la creació d'una editorial dedicada a llibres de text. Havent guanyat dues càtedres d'història, successivament a Saragossa i a Barcelona, el 1950 va entrar en contacte a París amb els nous corrents de la historiografia europea, els Annales, que incidien en la importància dels fets econòmics. Fortament influït per aquest corrent, inicià una tasca renovadora de la historiografia peninsular amb la publicació de Aproximación a la historia de España, Juan II de Aragón, El gran sindicato remensa, El segle XV. Els Tastàmares o amb la col·laboració en obres col·lectives com la Historia social y económica de España y América. Fruit de la preocupació pels estudis d'història de Catalunya i amb el convenciment que ajudarien a replantejar d'una forma més realista la política de recuperació de Catalunya són un seguit de publicacions, entre les quals, la més coneguda i divulgada és la Notícia de Catalunya. |
Historial toponímic
Vicens i Vives (25.3.1987)
| Massís mutanyós de la serra de Tramuntana, al nord-oest de l'illa de Mallorca, que amb 1.445 m és el cim més alt de les Balears. Carrer situat al barri de Ca n'Oriac, en una zona de carrers amb noms de muntanyes que s'estén fins a la Plana del Pintor. |
Historial toponímic
Puigmajor (29.12.1955), callePuig Major (30.10.1985)
| Marc Valeri Marcial (Bílbilis, 38/41 - 104 dC). Escriptor llatí originari de la Tarraconense. Va residir des dels vint anys fins als cinquanta-cinc a Roma, on gaudí de la protecció de grans personatges, fins i tot de l'emperador. La seva obra, Epigrammata, la va escriure els darrers vint anys de la seva vida i consta de més de mil cinc-cents epigrames repartits en quinze llibres. Escrits amb mètrica molt acurada, amb dedicatòries i lloances als seus protectors, hi predomina el to líric, bucòlic i elegíac, però també hi trobem epigrames de caire satíric i burlesc, humorístic i eròtic. El carrer de Marcial es troba al barri de Via Alexandra, en una zona amb noms d'escriptors clàssics grecs i llatins. |
Historial toponímic
Marcial (9.12.1965), calleMarcial (30.10.1985)
Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 29 de febrer de 1880 - 15 de desembre de 1950). Novel·lista, narrador i autor teatral. Tercer d'una família de set germans, va fer els estudis primaris als escolapis de Sant Antoni, però hagué de treballar en la fabricació de joguines al negoci d'ebanisteria del seu pare. De formació autodidacta, començà col·laborant en el fulletó literari de La Renaixença i després a El Poble Català, Joventut, D'Ací i D'Allà. Dirigí el setmanari La Tralla, des del qual llançà campanyes nacionalistes que l'obligaren a exiliar-se a França per evitar de ser processat. Durant aquells anys d'exili va escriure les novel·les realistes que són les més importants de la seva obra: Lària, Aigua avall, Joan Endal, Sobirania, L'ànima en camí, Una vida... En retornar de l'exili es dedicà plenament a la literatura per a infants i adolescents. Va publicar les Aventures extraordinàries d'en Massagran, que sortia setmanalment en plecs distribuïts amb En Patufet, revista que va dirigir i en la qual va publicar les Pàgines viscudes, des del 1915 fins al 1938, moralistes i de to sentimental, que li van donar molta popularitat. Va escriure dues o tres novel·les anuals d'aventures per a la Biblioteca Patufet i, durant quatre anys, una obra mensual per a la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa. És també l'autor d'una vasta producció teatral per a infants: Els pastorets, La ventafocs, La xinel·la preciosa, El secret de la capsa d'or... La seva obra va ser molt discutida, però guanyà un nombrosíssim públic per a la lectura en català de totes les edats i de tots els estaments socials. |
Historial toponímic
Folch y Torres (27.10.1960), calleFolch i Torres (30.10.1985)
Domènec Buxeda i Crehuet (Camprodon, 12 de gener de 1823 - Barcelona, 1 de març de 1882). Industrial tèxtil. Vingué de jove a Sabadell a treballar com a jornaler i arribà a fabricant. El 1858 va fer construir el Vapor Buxeda, conegut durant molts anys com a cal Buxeda Vell, del qual avui es conserven la sala de màquines i la sala de calderes, que constitueixen la seu del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera. L'any 1863, va ser un dels dotze fundadors de l'Institut Industrial de Sabadell, dedicat a l'estudi de la indústria tèxtil. Buxeda va morir a Barcelona, però el van enterrar a Sabadell. El setembre de 1884, l'ajuntament presidit per Joan Vivé va acordar donar el nom de Buxeda a un carrer de la ciutat. |
Historial toponímic
Buxeda (setembre de 1884), c. deBuxeda (27.5.1939), calleBuxeda (30.10.1985)
| Professió dels qui defensen en un judici la causa d'una de les parts litigants. |
Historial toponímic
Advocacia (23.12.2005)
| Empleats que, en el ram del tèxtil, anaven per tot el país, amb el mostrari de cada temporada, a visitar una cartera de clients per negociar-hi comandes. * * * El carrer dels Viatjants es troba situat al barri d'Espronceda, en una zona de carrers amb noms d'oficis. |
Historial toponímic
Espronceda [parcial] (1963-64), polígonoViatjants (29.1.1986)
| Joan Puig i Pujol (Sabadell, 11 de novembre de 1892 - 22 de gener de 1973). Polític i escriptor. Militant del Círcol Republicà Federal, el 1934 va ser elegit regidor i es féu càrrec de la regidoria de Finances i Proveïments. Dos anys més tard, el 1936, la Generalitat el nomenà conseller de Finances Municipals i delegat de banca a Sabadell. Com a escriptor, a part d'unes Memòries de Sabadell i de la monografia El català Joan Cristòfor Calvet d'Estrella, cal consignar 86 anys de premsa local: Sabadell, 1853-1938, estudi i catalogació de les publicacions periòdiques sabadellenques fins a la Guerra Civil, que va ser editat el 1972 per Andreu Castells a les edicions Riutort. Va col·laborar al Diari de Sabadell en l'època que era l'òrgan d'Acció Catalana. |
Historial toponímic
Apel·les MestresPuig i Pujol (30.10.1985)